Aquest és un any de retrobament que té en el 9 d’octubre un simbolisme transcendental. Ho té, encara que pel camí ens hem retrobat ja amb motius d'orgull. La valenciania ha sumat, en aquest temps, atributs que sabíem que estaven, però que hui podem portar per Senyera.
Vivim en un dels territoris més responsables del món, on més del 90% de les persones ha decidit vacunar-se. Ací no han trobat espai el negacionisme, ni l'egoisme. Existir, existeixen. Però són en un percentatge menor i nien en els marges. S'han vacunat persones majors i joves. I a aquestes últimes cal reconéixer-les un especial mèrit. En el seu gest demostren que els importa alguna cosa més que elles mateixes, tancant el pas a l'intent de caricaturitzar-les.
Hui podem dir amb orgull que vivim en una de les ciutats del món on més gent s'ha vacunat. És viure en la, o almenys en una de les quals més s'acosta a ser, ciutat de l'empatia.
La perfecció no existeix i jo no sóc xovinista, però estic orgullosa. El retrobament amb la Reial Senyera ha vingut precedit de dos anys en què el poble valencià ha demostrat la seua responsabilitat, generositat i solidaritat. En aquest dia tan important, una servidora pública, Pilar Bernabé, la porta en nom de totes les persones que ens han permés arribar fins hui. Perquè en aquests dos anys s'ha reivindicat el col·lectiu, a les persones que cuiden del comuna, que afortunadament som quasi totes. Pot ser que no haguérem reparat bastant en l'imprescindibles que som els uns per als altres, però, precisament, això és ser un poble. Ser valencià o valenciana és que et preocupe la vida de les persones que t'envolten.
Ens ho ha recordat el virus, lamentablement a través del dolor. La salut és una meta que no podem aconseguir en soledat. Li agrade o no, el major dels individualistes té el seu futur lligat al de la resta. I si hui veiem l'eixida també de les conseqüències econòmiques de la pandèmia no és per la mà invisible, és perquè no s'ha deixat caure a ningú. Amb totes les insuficiències, aquesta és també la ciutat on més ajudes i amb major celeritat han rebut els sectors econòmics més afectats per la pandèmia. No sense dificultat, hem arribat al dia de hui amb la força per a alçar-nos. Però, sobretot, tothom s'ha sentit atés perquè en el centre de les decisions polítiques s'ha situat per damunt de qualsevol cosa a les persones.
En el S.XVI deia ja Lluis Vives, un dels valencians més rellevants de la història, que no podria subsistir per molt de temps el país on cadascun cuida solament de les seues coses i res d'això de tots. Segles després i en altres paràmetres socials, la resposta valenciana a la Covid ha sigut d'acció humanista. Sóc valencianista, perquè com Vives, sóc i som humanistes.
Amb l'emoció continguda en els versos de Francisco Brines, hui ens retrobem de nou als carrers, amb nostra Reial Senyera, per a recordar als qui ja no estan però sempre ens acompanyaran. Com el poeta d'Oliva, hem d'aferrar-nos i celebrar la vida perquè serà el millor tribut que puguem brindar-los
¿Cuál será la esperanza? Vivir aún;
y amar, mientras se agota el corazón,
un mundo fiel, aunque perecedero.
