Aquest no és l’article que pensava escriure; però, l’hispanocentrisme del quartet popular Ayuso-Aznar-Casado-Cantó (per ordre d’aparició) negant les atrocitats en la colonització d’Amèrica, em du a veure el 12 d’Octubre a través del color del vidre del conquerit i no del conqueridor. No pretenc fer revisionisme històric, sinó qüestionar la versió que considera els pobles originaris incapaços de dissenyar el seu futur. Eduardo Galeano ho resum amb sarcasme: «quan els espanyols arribaren nosaltres teníem la terra i ells tenien la Bíblia, i en un tres i no res nosaltres teníem la Bíblia i ells tenien la terra». El xovinisme és comú en molts països; però, ausades a les Espanyes que els populars contemplen com el melic de l’Univers. Amb un meliquisme tan marcat s’haurien de dedicar a l’onfaloscopia, l’art o mania de mirar-se el melic. D’ací el seu rebuig a que Espanya demane perdó pels milions d’indígenes assassinats. Si no han demanat perdó als espanyols pels robatoris dels seus, com van a demanar perdó pels crims dels colonitzadors?

«¡Tierra a la vista!», cridà Rodrigo de Triana fa 529 anys; crit que identifica el 12 d’Octubre com el Descobriment d’Amèrica. Descobriment, diuen, com si aquelles terres no estigueren habitades pels pobles originaris des de feia mil·lennis. Els hi vam donar la llengua, diuen; que potser no en tenien? La resposta la donà Tàcit molts anys abans: «La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor». Trobada de dues cultures, diuen; quan resulta que la cultura ameríndia fou massacrada per la cultura castellana (aquella que diuen que mai no es va imposar). Passa que la història l’escriuen els vencedors que han amagant el genocidi i el saqueig i han venut la invasió com un conte de fades. Vaja, com si Colom o Pizarro seduïren els indígenes ballant la dansa del ventre. Com deia un amic xilè: posats a ser «descoberts», ens haguera anat millor que ho hagueren fet els anglosaxons, almenys estaríem més desenvolupats. I potser no hi falte raó.