Llegia fa poc una entrevista a una corresponsal de guerra britànica que cobert, informativament parlant, totes les guerres des dels atemptats de l’onze de setembre del 2001, com les dones són les que pitjor part s’emporten en totes les guerres. No és cap novetat. Ni la neteja ètnica de la guerra dels Balcans va ser la primera. Ni les violacions massives de la guerra a Ruanda, ni les de les invasions de Kuwait. Ni a cap de les guerres. Els soldats reben ordres explícites de violar a les dones i a les xiquetes. És terrible, però real.

Explicava aquesta dona com aquests crims mai han estat jutjats per cap

Tribunal, ni nacional ni internacional. Ni les violacions patides a la segona guerra mundial van ser jutjades a Nuremberg. Clar que no només van violar els Nazis, la resta de potències aliades tampoc es van quedar enrere. I no entraré en dades perquè sempre són terribles i, segurament també, es quedaran curtes.

Hem de tindre en compte que la primera resolució de l’ONU, la 1325, en la qual es van reconéixer les repercussions desproporcionades i úniques que pateixen les dones i nenes arran dels conflictes armats, només té vint-i-un anys, i gual aquesta dada en ajuda a entendre un poc millor la situació.

En aquella resolució també es van posar en relleu les contribucions de les dones i les nenes respecte a la prevenció de conflictes, el manteniment de la pau, la resolució de conflictes i la consolidació de la pau, i es va destacar la importància de la seua participació plena i en peu d’igualtat com a agents actives per a la pau i la seguretat.

Només vint-i-un anys tenint en compte la veu de les dones per a aconseguir la pau, quan som, juntament amb les xiquetes i les persones majors, les principals perjudicades. En fi....

Des d’aquell moment i, almenys que jo sàpia i tinga documentades, el Consell de Seguretat de l’ONU ha publicat sis resolucions més relatives a les dones, la pau i la seguretat. Igual n’hi ha alguna més que desconec.

Segons la mateixa ONU, la participació significativa de les dones als processos de pau va més enllà de la representació perquè significa que apareixen plenament reflectits els múltiples interessos que els són propis i, al mateix temps, està demostrat que la pau és més duradora.

Si les dones participen als processos de pau augmenta considerablement (35%) la probabilitat que un acord de pau dure com a mínim quinze anys, segons dades pròpies de l’ONU.

Com veiem, els cossos de les dones són camps de batalles als conflictes bèl·lics però encara estem en minoria als processos de pau, tot i són més efectius quan estem presents.

I el que és més important, almenys per a mi, la impunitat de totes aquestes violacions que s’estan patint ara mateix, com es pot reparar tat de patiment en tants llocs del món? Qui jutjarà i condemnarà aquestes violacions a dones i xiquetes? Segurament ningú. Per això els cossos de les dones són, encara hui, camps de batalla.