El món de les preposicions és més ample del que sembla. Però, com en totes les famílies, n’hi ha unes destacades i unes altres que són més febles. Estes són les àtones. No sols no presenten accent sinó que tenen un significat menys precís. Entre elles, n’hi ha una que apareix en qualsevol frase. Es tracta de la paraula ‘de’. Té tants usos que el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’arreplega amb 36 accepcions. Però, més enllà del seu paper, malgrat tindre sols dos lletres, el més destacat és que amb un ‘de’ sentim variades percepcions personals.

La meua més íntima reflexió de la preposició ‘de’ està relacionada amb la possessió. Em ve al cap com es vinculava, fins no fa tant de temps, per escriure el nom de les dones casades. Recorde com ma mare encara va arribar a firmar com a «senyora de Mesa» o la meua iaia com a «viuda de Reig». No ho entenia aleshores i menys ara. La història i la vida ens demostra que les dones són per si mateixes i no pel ‘de’ que a voltes han portat al costat del seu cognom. Estos dies em ve al cap l’exemple de vida Maixabel Lasa, la qual no ha necessitat la companyia del ‘de’ introductori del cognom Jauregui per a actuar com una persona exemplar. El seu home va estar injustament assassinat per ETA, com tants altres. Però ella ha demostrat que la reconciliació, per dura que siga, pot ser real.

Tampoc m’agrada vincular el ‘de’ als llinatges. El meu primer cognom el porta i mai l’he amprat perquè em fa la sensació que soc possessió d’algú. Reconec que és una percepció personal o una mania. De fet, les meues filles volen recuperar-lo en la firma.

Tal vegada l’ús que més m’estime és quan apareix com a part del complement del nom. En eixe cas considere que sí que enriquix al totpoderós substantiu. Ho fa d’una manera suau perquè aconseguix que un qualificatiu entre a través d’una transició agradable. Si no existira, ens tocaria dir, per exemple, ‘veí Estivella’ en compte de ‘veí d’Estivella’.

En definitiva, valorem les preposicions com ‘de’ o les persones per xicotetes que siguen. A voltes, el que sembla insignificant és el més destacat. No hi ha llum més gran que la que s’enceta per una diminuta espurna.