Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Corredor Mediterráneo.

Corredor Mediterráneo. MAO

Uns quaranta anys fa que soc un usuari compulsiu de l’eix mediterrani, popularitzat ara com a corredor. Motius personals, familiars, laborals i turístics han fet que conega a la perfecció cada estació i paisatge. Durant tots eixos lustres, he vist construir el Palau de la Música, el Jardí del Túria, l’IVAM, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el passeig marítim, la Marina, mig Parc Central i un quart del nou Mestalla. També la Universitat Jaume I i el soterrament de les vies a Castelló. Inclús Barcelona ha celebrat uns Jocs Olímpics i s’ha connectat la línia fèrria amb l’ample europeu Portbou enllà. Però el que continua encara és el clam per un finançament just (felicitats als creadors del videoclip de ‘TàP Zàping’ d’À Punt de l’especial del Nou d’Octubre).

Les Corts són un parlament de la «señorita Pepis», va dir un dirigint del valencianisme històric des de la trona del Palau de Benicarló a finals dels vuitanta. Anys després i abans del procés de l’independentisme màgic, un convergent i un republicà en vam confessar el mateix, però en privat per si de cas, que el Parlament català també era una màgica, i on realment es tallava l’abadejo era a Madrid. Que la influència autèntica es plasmava en els textos del BOE i en les xifres dels pressupostos general de l’Estat. Res més a dir, senyoria.

Tanta frustració col·lectiva, amb el corredor i el que penja, posa de manifest la poca influència en la política real, dels valencians. Ara s’ha animat el joc de paraules mirant-se a l’espill amb la trampa de creure que va de bo, quan fins i tot els prestidigitadors saben que el partit clau es disputa a la carrera de Sant Jerònim. És tot molt senzill, sols es tracta que els representants de les circumscripcions mediterrànies siguen fidels a la petició històrica dels seus electors abans que obedients a les estructures heteres dels seus partits, com passa en qualsevol societat avançada.

Mentrestant, l’estació provisional de Joaquín Sorolla va pel camí de convertir-se en definitiva i els trens que circulen pel corredor mediterrani continuen ben plens de viatgers amb la mala cara de resignació de tardar el doble de temps d’anar a Barcelona que a Madrid, els dos pols peninsulars que deixen poc espai i necessiten repel·lir-se per garantir l’Espanya radial, i ‘olé’!

Compartir el artículo

stats