L'any 1991, la meritòria revista Almaig (Ontinyent), em va publicar un article on, amb el títol de «Les profecies de fra Joan Escuder. Notes a l'edició de les versions dels segles XVI i XVIII», feia una aproximació primera a uns misteriosos textos que ens havien arribat en dues versions diferents, suposadament obra d'un personatge igualment misteriós: Joan Escuder -anomenat en algun lloc Pere Joan Escuder, segurament per error- de qui llavors no sabia res més. Francesc Diago afirmava que va ser «natural de Cataluña», sense justificar-ho, i hauria nascut al voltant de 1350. D’Escuder n’havia parlat, també, el capellà d'Alfons el Magnànim, Melcior Miralles, el qual havia deixat escrita una dada bàsica que repetia tothom: «En l’any de MCCCCXXXXIIII, a XXXI de deembre, morí frare Johan Escuder, ermità en la ermita de Sent Cristòfol de Cocentayna, lo qual dia moltes coses de l’esdevenidor».

Per la seua banda, Diago deia que l'any era el 1443: «dice la tradición de Consentayna que passó d’esta vida a la del cielo el grande siervo de Dios y profeta fray Juan Escuder». El pare Fullana, tot seguint un manuscrit de Vicent Enguix, afirma que la mort de l’ermità s’esdevingué el ja esmentat 31 de desembre de 1444, i el prevere Enguix, arxiver de Santa Maria de Cocentaina, coneixia, sense cap dupte, la «tradició» local.

Així doncs, a la vista de les dades fins ara adduïdes, Escuder degué viure 94 anys, una edat gens habitual en aquelles èpoques. Al llarg d’aquella dilatada existencia, l’ermità sembla que es dedicà a la contemplaciò divina «con mucho retiro, oración y penitencia» i és posible que també es dedicàs a l’astrologia. A més a més, sembla que també obrà miracles, i fins i tot el moment de la seua mort es troba envoltat de manifestacions prodigioses, o així ho reporta la tradició que recull Diago: «Estando indispuesto –fra Joan Escuder- fuelo a visitar la mujer de Juan Próxita, porque lo venerava como a santo. Hallolo en la iglesia, y díxole el varón de Dios que lo diesse lugar para cierto negocio. Y estando fuera aquella señora, entreteniéndose por aquel ameníssimo puesto con sus criadas, sintieron a desora la campana que se tañía por sí misma, y, entrando en la iglesia, hallaron al varón de Dios arrodillado y con las manos puestas delante del altar, y, mirándole bien, vieron que estava muerto». Prodigis i meravelles que sembla que el van portar a rebre el títol de venerable, com encara se'l coneix a Cocentaina.