Vull confessar una recent tradició familiar (si els dos primers termes poden considerar-se compatibles) que m’agrada especialment: el dia de la llenya. Una vegada a l’any, les diferents branques dels Olmos Grau i els seus descendents -menuts i grans-, intentem quadrar agendes, guàrdies i permisos i pugem (sempre que hi anem diguem ‘pujar’) a Xiva de Morella per tal d’apilar a la casa familiar la llenya que necessitarem durant tot l’hivern per a les constants, estimades i necessàries escapades.
De vegades la data no ens encaixa i tots no podem anar-hi, però quan és factible he de confessar que ens ho passem tan bé que carregar troncs i branques i doblegar l’esquena per tal d’encaixar-la bé al verger quasi és el de menys. Verger, pronunciat ‘vergé’ amb la ‘erra’ muda segons l’accent dels Ports i amb una ‘g’ ben pronunciada, és un mot que es fa servir, diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per endavant, per a posar nom a «un hort amb varietat de flors i arbres fruiters» o també, a un «lloc paradisíac».
I em somric sense poder evitar-ho perquè he de confessar que ma iaia Teresa sabia molt bé quin nom havia de tindre aquest espai de la casa familiar quan li’l va posar. O simplement ja es deia així des d’abans i s’ha anat transmetent de generació en generació. Tant se val. Siga com siga, el verger és el nostre refugi, allà on tornar en temps de tempesta, l'indret per a respirar i el cau amb vista a la muntanya on creix el vell codonyer i un xicotet hort de plantes aromàtiques mediterrànies que amb cura atén mon tio Joan qui, durant anys, també portava la llenya que ens donava caliu a tots.
Aquest estiu s’allarga massa i no m’agrada. Fa dies que ja estem a la tardor i cada dia que he de tornar a recórrer a la mànega curt em neguiteja. Tinc calor. Vull que arribe el fred ja, eixa rasca que t’obliga a tapar-te una miqueta i, ara que ja hem posat data, tornar a pujar al dia de la llenya i riure i viure, altra vegada, al bell mig del verger.
