Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Isabel Olmos

El verger, el meu paradís privat

‘A la casa familiar de Xiva de Morella en tenim un, de verger, el millor refugi per a qualsevol tempesta’

La memòria de la pedra que envolta el meu refugi.

Vull confessar una recent tradició familiar (si els dos primers termes poden considerar-se compatibles) que m’agrada especialment: el dia de la llenya. Una vegada a l’any, les diferents branques dels Olmos Grau i els seus descendents -menuts i grans-, intentem quadrar agendes, guàrdies i permisos i pugem (sempre que hi anem diguem ‘pujar’) a Xiva de Morella per tal d’apilar a la casa familiar la llenya que necessitarem durant tot l’hivern per a les constants, estimades i necessàries escapades.

De vegades la data no ens encaixa i tots no podem anar-hi, però quan és factible he de confessar que ens ho passem tan bé que carregar troncs i branques i doblegar l’esquena per tal d’encaixar-la bé al verger quasi és el de menys. Verger, pronunciat ‘vergé’ amb la ‘erra’ muda segons l’accent dels Ports i amb una ‘g’ ben pronunciada, és un mot que es fa servir, diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per endavant, per a posar nom a «un hort amb varietat de flors i arbres fruiters» o també, a un «lloc paradisíac».

Les vistes des del verger, amb el vell codonyer. I.O.

I em somric sense poder evitar-ho perquè he de confessar que ma iaia Teresa sabia molt bé quin nom havia de tindre aquest espai de la casa familiar quan li’l va posar. O simplement ja es deia així des d’abans i s’ha anat transmetent de generació en generació. Tant se val. Siga com siga, el verger és el nostre refugi, allà on tornar en temps de tempesta, l'indret per a respirar i el cau amb vista a la muntanya on creix el vell codonyer i un xicotet hort de plantes aromàtiques mediterrànies que amb cura atén mon tio Joan qui, durant anys, també portava la llenya que ens donava caliu a tots.

Aquest estiu s’allarga massa i no m’agrada. Fa dies que ja estem a la tardor i cada dia que he de tornar a recórrer a la mànega curt em neguiteja. Tinc calor. Vull que arribe el fred ja, eixa rasca que t’obliga a tapar-te una miqueta i, ara que ja hem posat data, tornar a pujar al dia de la llenya i riure i viure, altra vegada, al bell mig del verger.

Compartir el artículo

stats