Tal dia com avui de fa deu anys, a les set de la vesprada la web del diari Gara donava la noticia de l’abandonament de la lluita armada per part de l’organització ETA(País Basc i Llibertat). Aquesta bona noticia esperada llarg temps es comunicava tan sols tres dies després de la celebració al Palau d’Aiete, antiga seu de Franco durant les seues visites a Donosti, de la Conferència Internacional de Pau en la que van participar personalitats de tot el món com l’ex Secretari General de l’ONU Kofi Annan, el polític del Sinn Feien Gerry Adams i Bertie Ahern, ex Primer Ministre irlandès, entre altres. D’aquella reunió va eixir una resolució demanant a ETA una declaració com la que van fer tres dies després, i als governs d’Espanya i França un diàleg directe per arribar a solucionar el conflicte.

 

Avui, deu anys després els adolescents de secundaria no saben res dels llargs anys de l’existència d’ETA al llarg dels anys. A les noves generacions continuen amagant-los una part de la història d’Espanya com va fer el franquisme amb la meua . El primer mort a mans de les pistoles etarres fou el guàrdia civil Pardines el 7 de Juny de 1968 quan Xavi Etxebarrieta li va disparar en un control de carretera, hores després el mateix Etxebarrieta es convertiria en el primer mort d’ETA al ser abatut a trets per un escamot de la Guàrdia Civil. Aquell dia començà una espiral de morts i atemptats, Dos mesos després, els etarres van cometre el primer assassinat polític matant a la porta de casa al comissari de policia Melitón Manzanas, conegut torturador de la Brigada Política Social per les mans del qual havien passat des de sindicalistes a polítics dels diversos partits aleshores li-legals.

 

Des d’aquell estiu del 68 fins octubre del 2011 el balanç es terrible: 864 morts per accions d’ETA, quasi 500 morts entre les files etarres, 3.000 atemptats, milers de presos etarres escampats per tota la geografia hispana, tortures i assassinats per part de la Guàrdia Civil de la caserna d’Intxaurrondo i del terrorisme estatal del GAL. I el dolor, molt dolor de les víctimes a un i altre costat. Per això tots els Governs han intentat, d’una u altra forma, acabar amb ETA. Felipe González va permetre el que mai deuria haver fet un govern democràtic, l’aparició del terrorisme d’Estat pagant mercenaris amb diners públics. El govern Aznar va tindre converses amb representants d’ETA, i malgrat que el líder del PP els qualificava de «Moviment d’Alliberament Nacional» aquelles converses no van arribar en lloc. Tindria que ser en temps de Zapatero quan Rubalcaba autoritzà converses entre Jesús Eguiguren, dirigent històric del socialisme basc amb el líder polític Arnaldo Otegui i el representant d’ETA Josu Ternera, conversacions que van tindre lloc a Elgoibar, Ginebra i Oslo. Tal vegada aquestes converses junt amb la Conferencia celebrada a Donosti van convèncer als etarres que havia arribat el moment de deixar les armes i començar a caminar pels camins de la política per dur endavant les reivindicacions del País Basc.

 

Alguns no van rebre bé la noticia que ETA deixava la lluita armada. Els venia molt bé tindre a mà algú a qui culpar de tots els mals. Cal recordar com el atemptats d’Atocha per Aznar i els seus van ser obra d’ETA, aquests dies he buscat a l’hemeroteca algunes de les portades de l’endemà d’aquell dia d’Octubre i he trobat que alguns no van pair bé la declaració d’alt el foc. Els titulars en lloc d’informar sembraven dubtes. Encara ara, deus anys després que ETA deixés la lluita armada, la dreta extrema i l’extrema dreta encara continua parlant d’etarres en referir-se als membres d’un partit legal com Bildu. Alguns no tenen remei.