El PSOE confia novament en l’amnèsia col·lectiva. Creu que amb una bona posada en escena i una incessant propaganda mediàtica serà capaç de dur a terme un eficient llavat de cervell, si més no, del tradicional electorat socialista. I de pas, intentar fagocitar una part del vot d’Unides Podem que li puga permetre augmentar la seua hegemonia. Per això, torna a prometre coses que ha incomplert reiteradament. Allò de copiar i enganxar és una pràctica habitual en la política actual. Els discursos i els programes ho admeten tot.

En aquest 40é congrés acabat de celebrar a València, Sánchez ha tornat a parlar de finançament just, de federalisme, de superar el neoliberalisme, de controlar els preus de l’habitatge i de la factura elèctrica, de prohibir la prostitució, de frenar el canvi climàtic, d’eliminar la sedició i la rebel·lió del Codi Penal, de derogar la reforma laboral del PP i la llei mordassa... Com diria Greta Thunberg: bla, bla, bla. Un permanent i hipòcrita nyeu-nyeu. Parlar per no callar, un patatim i patatam constant, tot i saber que gairebé res no van a canviar. Han tingut temps de sobra per a implementar totes aquestes promeses i demanen l’enèsima pròrroga per a seguir governant gràcies a la desmemòria general.

Després de dos anys, no han estat capaços de complir la part més substancial dels acords de coalició pactats amb Unides Podem, ni amb els partits que donaren suport a la moció de censura que va foragitar el PP del govern. Si la pressió dels seus socis en el consell de ministres no ha estat suficientment efectiva, per què hem de creure que alguna cosa variarà a partir d’ara?

Tot i això, enarboren la bandera de la socialdemocràcia quan sovint apliquen polítiques neoliberals sense complexos, com ho van fer F. González o R. Zapatero. Que no ens engalipen amb els seus cants de sirena. El PSOE és la cara amable i progressista del neoliberalisme, mentre que el PP en seria la cara més dolenta i agressiva. Però pertanyen a la mateixa moneda.

Atenent a les seues polítiques actuals, el PSOE seria menys socialdemòcrata que el prototip neoliberal de Macron o que el mateix Papa de Roma. Amb l’agreujant que a l’Estat espanyol la recaptació fiscal està més de 12 punts per davall de França, amb la qual cosa s’esfumen vora 100.000 M€ per la claveguera de les grans empreses i de les opulentes fortunes. I amb això, es va degradant la sanitat, l’educació i els serveis socials en general. Es qüestionen les pensions, s’augmenta l’edat de jubilació, es maltracta el jovent amb l’atur més elevat d’Europa, se subvenciona el capitalisme d’amiguets, s’incrementen els pressupostos militars, es manté una monarquia parasitària (valga la redundància), les sempiternes concessions a l’església...

Com va dir Joan Fuster en un dels seus aforismes: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la. I en aquest cas, les forces vives espanyoles sempre han sabut jugar les seues cartes per a mantenir uns interessos espuris i convertir la política espanyola en un teatre de titelles amb múltiples actors de professionalitat contrastada, per a perpetuar els seus privilegis. Ja va sent hora de tallar els fils que els uneixen!