Divendres, Cándido Polo Griñán tancava l’acte de lliurament dels Premis València que atorga la Institució Alfons el Magnànim amb una declaració d’amor a la professió a què ha dedicat la vida, la psiquiatria i al servici públic. Guanyador del premi València d’Assaig 2021 amb l’obra ‘Bogeria i salut mental a València. El manicomi de Jesús (1866-1989)’, recordà l’estigma que pesa sobre una part de la societat, que no volem veure però que es fa cada vegada més gran, més present i més urgent a atendre. Prompte, si no ho som ja, serà, serem, un percentage destacat de la societat els afectats per un problema de salut mental. En açò, com en altres coses, qui no tinga que espere!
L’estudi, lluny de les històries idealitzades del pare Jofré o de la Mare de Déu dels Desemparats, és un relat minuciós de la institució. De la urgència de traure’ls de l’Hospital General a acabar confinant-los en el manicomi de Jesús, després el de Bétera i ara mateix en els espais híbrids dels pisos tutelats, les plantes de Psiquiatria dels hospitals i les cases de les famílies; al remat, les paraules de l’escriptora Concepción Arenal continuen sent vàlides, el que importava als governants no és «que hubieran locos, sino que no se les viera».
Va afegir-hi, a més, una altra consideració: els problemes mentals s’expressen més sovint en termes d’angoixa que de violència i tenim un deute pendent amb totes aquelles persones que han patit la malaltia sobrevivint a força de genialitat, lliurant al món obres d’art.
Que els artistes són persones especials és una afirmació que es fa sobre el convenciment de què ha de ser normal i què escapa d’aquell paràmetre. Tenen maneres diferents de percebre el món i d’expressar-se. El geni és «l’aptitud superior o força intel·lectual de què està dotat un esperit creador», també el caràcter: tindre el geni curt o pudent és ser de mal caràcter. Res d’això, una malaltia que s’haja de guarir.
Eixir-se’n de la norma costà a moltes persones un preu molt alt. Pense en Camille Claudel, confinada al manicomi de Montdevergues pel seu germà, castigada de per vida a no esculpir, després de destrossar les seues escultures, que podien fer ombra a les del seu amant, August Rodin. Boig és també sinònim d’innocent.
