Dies enrere vaig tindre ocasió de participar en una jornada recreativa dedicada a explorar cinc dels huit assuts històrics que singularitzen el llit inferior del riu Túria; i que, almenys des dels temps del califa Abderraman III, donen origen al sofisticat entramat de séquies que reguen una cada vegada més exigua horta de València.

D’aquesta manera, i seguint la millor tradició de l’excursionisme cultural del segle XIX, un grup de vint persones –capitanejades per Josep Requena Díez– ens trobàrem a l’estació de metro de La Presa (Manises), des d’on iniciàrem la ruta. I a pocs metres d’allí ja admiràrem una de les plantes potabilitzadores més antigues d’Europa, de 1845, fruit de la iniciativa de Marià Liñan Morelló, un canonge il·lustrat que contemplà l’higienisme i la salubritat de l’aigua com la manera més eficaç de combatre les contínues epidèmies de còlera que aterrien la població valenciana.

Els assuts estan conformats per tres elements: l’escala o resclosa, que fa pujar el nivell de l’aigua i la deriva cap a una de les vores; la caseta amb les comportes de la séquia, el lloc per on entra l’aigua a través de dues goles separades per un tallamar; i l’almenara, per on l’aigua sobrant torna al riu. En aquesta ocasió visitàrem els cinc assuts del terme maniser: el de la Reial Séquia de Montcada, amb un estatus diferent dels altres, que es regeixen pel Tribunal de les Aigües; el de Quart, que nodreix tres séquies mare –les de Quart, pròpiament dita, Benàger i Faitanar– i el molí de Daroqui, ara central hidroelèctrica; el de Tormos, amb un mur de 75 metres de llargària; el de Mislata, només parcialment visible; i el de Mestalla, que té la resclosa uns 25 metres per davant de l’almenara. Tots cinc assuts, i també els tres que hi ha aigües avall –Favara, Rascanya i Rovella–, tenen reconeguda la condició de Bé d’Interés Cultural. I la major part dels seus noms i topònims en revelen l’origen andalusí i mossàrab.

L’expedició, certament instructiva, fou tot un plaer, també per la companyia. I evidencià que hem de valorar i protegir el nostre patrimoni hídric, paisatgístic i onomàstic; i que és una gran sort comptar, a la portes del Cap i Casal, amb un magnífic parc fluvial on es donen la mà diversos tresors històrics i naturals.