El passat diumenge es van complir 50 anys des que el violoncel·lista Pau Casals va començar el seu discurs, improvisat, a les Nacions Unides amb les paraules “I am a Catalan”. Aquell 24 d’octubre del 1971 al músic no li va tremolar la veu per explicar en aquell fòrum mundial els seus sentiments de pertinença a una nació, i explicar davant aquell especial auditori internacional les virtuts d’una Catalunya que s’havia vist obligat a abandonar quan el feixisme, representat per l'exèrcit de Franco, va triomfar en la seua revolta contra el legítim Govern republicà.
Pau Casals no va tornar a Catalunya, va morir a Puerto Rico, exiliat, un més dels milers d’exiliats de Catalunya, i també del País Valencià, que les armes dels franquistes van enviar fora de la seua terra després d’aquell 1 d’Abril del 1939 en que Franco, des de Burgos, va signar aquell part que deia allò de “cautivo y desarmado el ejercito rojo la guerra ha terminado”. Però la seua música, com el versos de Machado, també mort a l’exili, han durat més que el franquisme, malgrat tot el que les forces reaccionaries van fer durant anys els poemes d’un i la música de l’altre avui estan molt vives.
Tal vegada la peça més coneguda del repertori de Pau Casals siga “El cant dels ocells”, una peça tradicional catalana, que va escoltar-se fa 50 anys en aquell concert dirigit pel mestre Casals i on van haver-hi músics de tant renom com Isaac Stern i Alexander Schneider, d'un “cant dels ocells” convertit en clam per la pau en les cordes del violoncel del mestre Casals. En més d’una ocasió el músic havia patit intents de boicot a les seues actuacions, però en aquesta ocasió Piniés, ambaixador d’Espanya davant l’ONU, va tindre que escoltar les paraules de Casals explicant al món com a Catalunya. el segleXI, va haver les primeres Nacions Unides, reunint a Toluges diverses nacions per parlar de pau perquè, ja aleshores, els catalans eren contraris a la guerra. En aquells acte li fou entregada al músic la Medalla de la Pau, mentres a Espanya la censura franquista silenciaba les seues paraules.
El 18 de juliol de 1936 Pau Casals assajava al Palau de la Música amb l’Orfeó Gracienc la Novena Simfonia de Beethoven que havìen de tocar durant la inauguració de l’Olimpiada Popular que es celebrava a Barcelona com senyal de protesta contra els Jocs Olímpics que es feien al Berlin nazi. En assabentar-se de la revolta iniciada pels militars africanistes va suspendre l’assaig dirigint “L’Himne de l’Alegria”. Republicà convençut havia creat l’Associació Obrera de Concerts per acostar la música als obrers com ja havia fet Anselm Clavé amb la música coral. Durant la guerra va fer concerts benèfics al Gran Teatre del Liceu, aleshores batejat com Teatre Nacional de Catalunya.
Aquestes activitats van fer que des de l’anomenat “bando nacional” es despertara l’odi contra ell i Queipo de Llano, a les seues arengues radiofòniques, el va amenaçar amb tallar-li les mans perquè no pogués tocar cap instrument. Des de Solidaridad Nacional, diari feixista, l’insultaven dient-li gasiver, masó i jueu. I en acabar la guerra el van multar amb una quantia molt elevada malgrat que mai va poder tornar a Espanya. Una Espanya en la que per aquells dies, i també ara, com deixà escrit Machado “De diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Avui, sols en Catalunya, hi han més de 400 municipis amb un carrer o plaça a nom de Pau Casals, diversos festivals de música amb el seu nom a Catalunya i Puerto Rico, i, fins i tot, un cràter de la Lluna du el nom de Pau Casals, un home fermament compromés amb el seu país i amb la pau.
