Jeroni Cortés -valencià i potser de Gandia, on segurament va passar alguns anys de la seua infantesa- va ser un matemàtic que degué morir poc abans del 1612 i de qui no sabem grans coses. Sabem -això sí- que ens va deixar algunes obres sobre matemàtica, història natural i astronomia i, també algunes compilacions divulgatives. Entre aquestes, el Libro y tratado de los animales terrestres y volátiles... publicat a València, per Crisòstom Garriz, el 1615 -és l'edició que tinc a mà-, tot i que potser n'hi ha una edició anterior i encara se'n feu alguna posterior -si més no, el 1672. Cosa que indicaria una bona acceptació d'aquell compendi que tracta de mostrar-nos determinades virtuts i pecats atribuïts als animals i, així, posar-los en contacte amb la naturalesa humana. Però, allà on més entretinguda em sembla aquesta obra de Cortés és precisament quan conta anècdotes referides a animals que va conéixer per informació d'algú que li era pròxim o bé perquè, en ser esdevingudes en terres valencianes, li eren més pròximes.

Una d'aquestes -entre altres que ja referiré en alguna altra ocasió-, és la d’uns coloms mallorquins que per la «grande hambre de mantenimientos y granos por aquella tierra, y viéndose dichos palomos oprimidos por el hambre, desempararon no solo el palomar en donde se criaron, sino también toda la isla y vinieron a parar en el reyno de Valencia, en un lugar y pueblo que oy día se llama Museros». Els coloms -que degueren aterrar famolencs-, es llançaren sobre un camp d’«arvejas» -és a dir, pèsols. L'amo del camp, lluny de matar-los, els va capturar amb paciència i els va tancar en una estança seua. I com no podia saber de qui eren, «determinó de escrivir dos ringlones en un pedaço de papel y, atado a un palomo, lo soltó». El colom se’n tornà a Mallorca i el seu amo va llegir el paperet: «En el regne de València, y en Museros, / ab molt gran diligència fórem presos./ Y si, vista la present, no·ns socorreu, / tots serem despesos.» El mallorquí amo dels coloms de seguida va anar a Museros i pagà les destrosses que havien fet els coloms i se'ls emportà de nou amb ell. La qüestió que tanca l'episodi -on volia anar a parar Cortés- era saber qui havia fet més: si el mallorquí, que vingué a per ells, o el valencià, que no els va matar, malgrat que els va capturar en delicte fragant. Però el més interessant, per a mi, ara, són els versets maldestres en valencià que portà aquell colom a Mallorca.