En el moment precís en què començava la reflexió sobre la mort mediterrània –que no volia ser exagerada elucubració sobre la geografia inevitable del temps, sinó testimoni d’anècdotes actuals-, exactament quan escrivia la paraula «mediterrània», diu la ràdio que al cementeri de Torrent, un tiroteig entre famílies –implícitament, gitanes- ha provocat un mort o dos: el tiroteig era el tercer, després de dos intents anteriors al mateix escenari.
Però, certament, més que una història universal de l’estupidesa –la violència, o siga, l’estupidesa- humana com a col·laboradora de la mort, volia glossar fets civils de la ciutat; així, el recent esquarterament d’una dona a Torrevieja per la seua parella –l’home terrible i la víctima, els dos ciutadans valencians d’origen finlandés.
I en realitat, per proximitat realista, tenia in mente compartir aparicions recents en papers generals de la ciutat de Castelló de la Plana, que tant estime. I no detindre’m en l’anècdota feroç de la mort –o segons podria resultar, de l’assassinat- d’una desena d’ases en el Parc Natural del Desert de les Palmes, en un ambient certament enigmàtic de les relacions humanes en aquell paratge que inspirà la famosa cançó «Mare al Bartolo jo no vull pujar / que han tirat un misto i s’ha encés el pinar».
Ni tampoc –contra la mort i la violència en general- volia evocar la pintoresca hostilitat recent contra una iniciativa cívica assumida per l’Ajuntament, la de repartir llibres de temàtica LGTBI en centres educatius de la ciutat; la dita hostilitat no era per, diguem-ne, qüestions de si és prioritària tal temàtica i tal iniciativa bibliogràfica en l’educació general, ni solament contra les llibertats personals i afectives, sinó la mateixa que des de fa temps s’arrela contra el trasllat de l’anomenada «Creu dels Caiguts» –que actualment duu el rètol, és una creu referida a les «víctimas de la violència».
O siga, realment, m’he hagut d’acollir a les anècdotes penoses per a no oblidar la cabalosa font de dissens que pateix encara l’estimada i acollidora capital de la Plana, –pròdiga en altres dissensos, individualismes i semenfotismes-, en relació amb la memòria històrica de la Guerra i de la dictadura de Franco, o siga, les víctimes que esperen vida i memòria: la seua i nostra història com a ciutat mediterrània, punt de referència decisiu també de la seua civilitat, del seu present, del seu lloc al món.
