Diuen que qui obra se’n recorda. I estic segura que el veïnat de Ciutat Vella de València recordarà molt de temps les obres de les places del Mercat, de la Reina i de l’Ajuntament. Tan incòmodes com necessàries. Tan agosarades, tan criticades.

Hi passege tots els dies anant al treball, pel mig de la plaça, com si fora dia de festa. Recuperada per a les persones, la plaça major de València se’ns mostra oberta, acollidora de festes i saraus, amb una font al mig que tot just descobrim, alhora que ens fixem en les fronteres dels edificis. La vista privilegiada dels vehicles és ara només per als vianants. Amb tot, a més de l’estalvi de temps en els semàfors, el que més agraïsc és el paviment, que no s’esguilla.

Tinc algunes virtuts, però airosa no soc. Em conec algunes escales d’haver-les baixades a redolons i odie profundament els marbres esvarosos d’algunes places i carrers, entre ells, el marbre rosa de la plaça de l’Ajuntament, que he tastat en més d’una ocasió. La setmana passada, metre anàvem al treball, en parlàvem. La carrera d’obstacles en què s’ha convertit accedir a llocs com el Mercat, la cura amb què has d’anar per tal de no caure un bac... I em vingué a la ment el fragment de l’entrevista que Raquel Ferrero feia a Rafaela, de Beniatjar i que poden consultar en el web de L’ETNO, en el Museu de la Paraula. La definició tan humana que feia Rafaela, «la carn es podrix, però el sentiment, no», quan Raquel preguntava què eren les animetes; i el prec diari que els demana: «Que em proveïsquen, que no caiga bacs! Lliureu-me!».

Ens agrada imaginar la vida com un camí, una travessia, que hem de superar caminat, entropessant amb obstacles, caent bacs i alçant-nos; però en la vida real un entropessó, un esvaró, pot somoure’t el cos i l’ànima també. Fer ciutats segures per a qui les habita és un problema tan d’urbanisme com de la Policia. Ciutats correctament enllumenades, accessibles, amables amb qui va amb cadira de rodes o porta un carret de xiquet. Una ciutat on hem de cabre tots i on ja no es valen les maneres de dirigir caiga qui caiga.