Per a commemorar les cinc dècades de la mort de l’erudit i bibliòfil Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971), que s’acompleixen demà, m’agradaria glossar un article seu, de 1936 i pràcticament desconegut, en què reivindicava el nom i llegat del poeta Teodor Llorente Olivares (1836-1911).

Així, amb el títol de «Llorente, símbol», el text –que aparegué en un volum col·lectiu que festejava el centenari del naixement del patriarca– començava afirmant que «tots els pobles en marxa cap al compliment de llurs destins tenen els llurs símbols, gairebé indiscutibles, i Llorente n’és un de la Renaixença del País Valencià». És a dir, fent-lo protagonista d’un període cronològic –la segona meitat del segle XIX– que qualificava d’«època heroica del valencianisme», ja que s’havia desenvolupat enmig «d’un medi indiferent o irònic, hostil quasi sempre». Perquè, aleshores, els qui apostaven per la recuperació culta del valencià eren quatre gats que nadaven contracorrent i ho tenien tot en contra.

Nicolau Primitiu hi assegurava que, «aquells símbols de la Renaixença valenciana, entre els qui reïx com astre solar el nostre Llorente, presideixen la marxa i la lluita actuals sota un signe ja polític de recobrament». Interessant, aquesta afirmació, ja que, a diferència del que passaria tres i quatre dècades després, en què hom condemnà la tasca de Llorente per apolítica, el nostre autor mantenia que, gràcies a l’apoliticisme del XIX, en els anys 30 s’assolien fites polítiques. Que és, també, el que defensaven els principals valencianistes del moment, entre els quals Miquel Duran de València i Carles Salvador. No així els del Tardofranquisme i la Transició.

Finalment, Nicolau Primitiu acabava reiterant que, per a ell i els seus companys generacionals, «els noms d’aquells patricis» vuitcentistes –i el de Llorente en primer lloc– «serveixen de programa i de bandera, perquè ells compendien tota una època de treballs i sacrificis en pro de la idea d’alliberació, en un medi ingrat i gairebé intolerant». I potser siga això, el medi –és a dir, el context– «intolerant», «ingrat», «hostil» i «indiferent o irònic» en què hagueren d’actuar els escriptors valencians del XIX, el que, en l’actualitat, ni hem estudiat suficientment ni hem acabat d’entendre.

Mig segle després de la seua defunció, Nicolau Primitiu continua creixent i enfortint-se, també, com a símbol. Com a «figura excepcional» i «home generós i benintencionat», tal com recentment l’ha qualificat Gustau Muñoz.