Ens atacaren pel que representem: una República laica, una societat lliure i oberta, un país que estima la cultura, l’esport i que no considera que la felicitat siga una perversió. Paraules de François Hollande en el seu testimoni al judici pels atemptats del 13 de novembre de 2015 a París que reactualitzen el revolucionari ideari francés. Qui ho anava a dir, l’autèntic ‘baron noir’ del socialisme francés, sempre en la fosca sala de màquines de la partitocràcia, que fins i tot va fondre la potent estela de Ségolène Royal quan era la seua parella, però que en arribar per una carambola al Palau de l’Elisi va saber estar. Cal recordar que al principi del judici, Salah Abdeslam, l’únic supervivent dels comandaments terroristes assegurà que els atemptats no era «gens personal» contra les 130 víctimes mortals i els centenars de ferits, que l’atacada era França, i per això el seu màxim representant de llavors, Hollande, sabia els riscos que assumia en enfrontar-se a l’Estat Islàmic a Síria.
L’exmandatari fa una defensa en positiu, i de manual, del que és un estat social i democràtic de dret, amb l’exquisida menció a la felicitat. La millor resposta contra el populisme del terror, i al mateix temps una clarificadora exposició progressista, que trobe a faltar per ací des de fa sis anys. Tot i que no m’estranya, perquè en la selva botànica tenim des de nostàlgics austrohongaresos a palleters actualitzats disposats a fer de nou la guerra contra la raó. Passant per beats, carlistes i també reivindicadors del dret de conquesta i aniquilació de Jaume I. Un popurri, com es veu, gens republicà, laic, lliure i obert, al que s’ha d’afegir les noves salses populistes, començant per l’animalisme. Tota una traïció progressista de travat discurs per animar la passejada en bucle per l’atzucac.
Hollande rescata la faula d’Umbert Eco en ‘El nom de la rosa’, aquella que volien prohibir els monjos, el somriure. La felicitat en definitiva. Per això, les sessions contínues de reflexions sobre el fet valencià som més passat que futur. L’únic present modern possible és laic, obert, divers, urbà i sobretot molt gratificant.
