Quan érem xiquets (d’això fa ja més de sis mesos), sempre hi havia un grandot que ens preguntava: voleu que us conte el conte de l’enfadós? Sí, contestàvem tots els amiguets a l’uníson. I el grandot replicava: jo no dic que digueu sí; jo només dic si voleu que vos conte el conte de l’enfadós. I tots contestàvem: clar! I el grandot insistia de nou: jo no dic que digueu clar; pregunte si voleu que vos conte el conte de l’enfadós. I així una vegada i una altra repetint pregunta i resposta en un bucle interminable. Pam dalt, pam baix, eixa reminiscència del vell conte de l’enfadós resumeix la història de mai no acabar del Corredor Mediterrani que ens té entretinguts des de fa la tira d’anys. En política són habituals les falses promeses, i la del Corredor Mediterrani n’és una i repetida. Que ens enganyen és greu, però encara és més greu saber que ens enganyen i no ens importe. Això ja ho havia intuït George Soros reflexionant sobre la societat oberta, i com veiem encara funciona. Què demana la gent?, s’interroga el polític de torn. I nosaltres, com Sterling Hayden a Joan Crawford en la pel·lícula Johnny Guitar, diem: «menteix-me, dis-me que m’estimes». Farem el Corredor Mediterrani, diu la ministra de Transports. I com en el popular bolero, insistim: «miénteme más que me hace tu maldad feliz». I l’acabarem «el 2025 o 2026», quan ja no serà ministra. Cap novetat. Rajoy també va dir que incloïa el corredor al pressupost de 2017 i que l’acabaria tres anys després. El Corredor del Mediterrani és la nova versió del conte de l’enfadós: vols que et conte el conte del Corredor? Sí! Jo no dic que digues sí; dic si vols que et conte el conte del Corredor. Clar! Jo no dic que digues clar; dic si vols que et conte el conte del Corredor. I és que el conte espanyol —i no xinés— del Corredor Mediterrani és molt bo, perquè porten contant-lo molts anys i encara ens sorprèn que al final els polítics que el conten són els únics feliços que es mengen els anissos i també les perdius.
