La setmana passada es parlava, amables lectors, dels pressupostos com principal eina política per afavorir a uns u altres ciutadans segons la ideologia política del Govern de torn. Els pressupostos espanyols sembla ser que no perillen, Sánchez, a poc a poc, va munyint vots a favor dels que el van ajudar a arribar a presidir el Consell de Ministres. A uns a canvi els promet  una programació continua pels infants navarresos, a altres més diners, a uns altres els fa una encanteri amb la promesa d’esmenar una llei del audiovisual que havia oblidat que a Espanya, a més a més del castellà, es parlen altres llengües, i, mentrestant, el Govern del Botànic té el seu vot dividit entre dos amors: els que es senten junts al Consell de Ministres, PSOE i PODEMOS, estan d’acord amb la proposta pressupostaria, faltaria més, però el diputat Baldoví, de Compromís, o com ara es diguen, no ho veu clar i ha dit que «no passaria res per continuar amb els pressupostos de l’any passat». Quan arriba el moment de discutir els pressupostos alguns partits em recorden a aquella entranyable «Blanquita» que ens assaltava pels cafès del Carme al crit de «caracartón echame algo», perquè li donarem algunes monedes. Però no obliden mai que la classe política es molt partidària d’aquella dita que diu « prometer hasta meter y una vez metido nada de lo prometido».

 

Aquest dilluns la Generalitat de dalt, la de Catalunya, ja té els vist i plau per poder anar enllestint l'aprovació dels pressupostos del 2022. Tots esperaven que els partits que donaren el tret d’eixida a la discussió d’aquesta important llei anual foren els que van recolzar a Pere Aragonès en la seua investidura, no ha estat així perquè la militància de la CUP va decidir que no podien votar uns pressupostos on, segons ells, la vella sociovergència, mostrava la poteta. A corre-cuita ERC va tindre que buscar un soci per evitar que el Parlament tombara la proposta de pressupostos, el va trobar en el Comuns, que es com dir el «podemos» català, que d’aquesta manera podia fer-se notar i eixir de la poca incidència política que té a Catalunya i que a canvi ERC aprovés els pressupostos de Colau. Illa, el guanyador de les eleccions catalanes, es quedava apartat de la jugada malgrat la seua insistència en formar part de la partida del poker pressupostari i malbaratava la jugada de Junts de fer caure Aragonès en els amorosos braços del PSC. I, finalment, dilluns vesprada el projecte de pressupostos de Catalunya començava a caminar malgrat les esmenes a la totalitat presentades pels partits opositors.

 

Son uns pressupostos expansius i transformadors, amb un increment de 5.618 milions d’euros, 2142 provinents dels fons europeus Next Generation. Les partides que més augmenten son Salut, en 1.500 milions per arribar a 11.171 milions i Educació amb un augment de 1009 milions per arribar als 5.581 milions, amb gratuïtat a partir dels dos anys d’edat i una rebaixa de 25 a 20 alumnes en P3. També hi ha augment en la partida destinada a vivendes socials i a la renda bàsica. De aquí al 23 de desembre els grups parlamentaris aniran presentant les seues propostes i aquell dia, com un sorteig de Nadal, els vots decidiran si aquest, amb les modificacions parlamentaries aprovades serà el pressupost de Catalunya per l’any 2022, perquè, ni no s’aproven, més de 5.000 milions d’euros no arribaran a la ciutadania catalana, que continua maltractada fiscalment per tots els governs d’Espanya. Els catalans son els tercers que més impostos paguen a Espanya, però a l’hora de rebre es queden al lloc 14. Cada any Catalunya envia a Madrid 52.900 milions d’euros i rep 35.200 milions. D’això se’n diu «dèficit fiscal», una plaga que ja dura massa anys.