Violent

«Què va passar pel meu cap quan em vaig enamorar d’aquell home?, com no ho vaig veure?». Fa pocs dies sentia, de nou, aquelles frases dites per una dona que ho ha perdut tot: els diners, la confiança, la salut i encara ha de donar gràcies que no ha sigut també la vida.

Hi ha un moment en la vida de les persones que l’amígdala, el cervell que heretàrem dels rèptils que fórem, governa per damunt del lòbul frontal, el que només tenim els homínids i que, entre altres coses, allotja l’habilitat de preveure les conseqüències de les decisions que prenem i la distinció entre accions bones i roïnes. Durant un període aproximat d’un any, som incapaces de veure més enllà. Mentre que els qui ens envolten observen des del raonament els defectes de l’altre; la dona, cega i sorda, s’endinsa en un somni que, molt prompte, es convertirà en un malson. El violent sap que disposa de poc de temps abans que la cortina de fum es dissipe; per això, aïllar la víctima és la primera cosa que fa. L’objectiu, acovardir-la.

‘Violent’ és un adjectiu de dos cares: el que «es basa en la utilització de la força» i el que «sent (una persona) cohibida, tensa o incòmoda en una situació determinada». La violència és tan deutora de la força com de la manipulació.

Recorde dones tristes del veïnat, dones abatudes que no somreien mai amb els ulls. La seua desgràcia era un secret a veus: «ha tingut mala sort», «no és un home bo». Sense divorci possible, sense mitjans econòmics per a mantindre’s, la condemna era una cadena perpètua que només podia acabar amb la mort d’ella o d’ell. Un diumenge, estant en un restaurant, va entrar ella, convidava els fills, les nores i els nets a dinar. Era primavera, anava de rosa i no li cabia més alegria als ulls. Heu vist mai una viuda reviscolar? Jo sí.