Millennials i boomers. És a dir, els nascuts en la dècada dels huitanta i els noranta del segle passat i els que varen nàixer entre els anys cinquanta i setanta. Aquesta polèmica és actualitat pel recent l’acord entre el Govern i els sindicats, amb l’espantada de la patronal, de pujar les cotitzacions a la Seguretat Social per a cobrir els pròxims anys les pensions de la generació del baby boom. Podran fer-se càrrec els joves d’ara amb treballs precaris, sous baixos, poca estabilitat laboral, i un índex de desocupació altíssim de les pensions de la generació que està a punt de jubilar-se o es jubilarà els pròxims anys? És el conegut debat intergeneracional: un debat que és conseqüència de la fallida de la vidriola de les pensions i els grans canvis econòmics, socials i demogràfics que hi ha hagut entre les dues generacions.
És indubtable que cal reformar les pensions i establir un sistema més sostenible per afrontar el present i el futur, si més no això diuen els experts i és de sentit comú pensar-ho. Malauradament, aquest no és un país de consensos i pactes d’estabilitat ni de present ni de futur. La política es fa a curt termini i amb pegats per a no alterar massa el personal. Així doncs, la polèmica és molt fal·laç perquè ni els uns ni els altres són els responsables, si de cas les víctimes, de situacions que no han triat i que depenen del curs dels esdeveniments socials i polítics. La generació del baby-boom ha cotitzat al llarg d’una vida laboral i ha sigut solidària amb els seus predecessors i té dret a les seues pensions.
Però m’agradaria posar-me en la pell de l’altre, com a boomer que soc, en la dels nostres fills, millennials, i reflexionar sobre la seua situació tenint en compte un excel·lent llibre de la periodista americana Anne Helen Petersen (No puedo. Cómo se convirtieron los millennials en la generación quemada, editorial Capitán Swing), que recomane perquè ens pot ajudar a veure les coses amb més claredat. En aquest cas, sobre la societat nord-americana, però tant se val perquè el moll de l’os és molt paregut al nostre. No cal dir que es tracta d’una generació cremada que s’enfronta a reptes que els boomers no vam tindre necessitat d’assumir.
I per què cremada? Perquè en gran part dels casos estan pluriocupats, treballen —els que hi poden— en diferents llocs per a obtindre sous misèrrims que no són suficients per a tirar endavant un projecte de vida. Són joves ben formats, universitaris en molts casos, que no troben la seua ubicació social i viuen instal·lats en la sensació de precarietat. S’enfronten al futur sense cap seguretat sobre les seues vides, a la intempèrie i sense perspectives de millora. Viuen amb els pares o són independents en condicions paupèrrimes. Això no és qualsevol fadesa, en absolut, perquè és la constatació del fracàs del sistema i de les institucions i els valors sobre els quals es fonamenta l’Estat del Benestar de les societats occidentals.
Són joves que han hagut de viure la crisi de 2008 i la del coronavirus, les més importants des de la gran Depressió del 29. I sobre aquest teló de fons econòmic, la crisi profunda de les institucions i dels grans relats que sustentaven els valors de la modernitat. Han crescut amb l’addicció a les noves tecnologies, hi són totalment addictes al mòbil i a la dopamina de les xarxes socials, sempre en procés d’estimulació permanent.
Però, a més a més, han hagut de patir l’espectacle de la corrupció política, la cultura del pelotazo, el cinisme, la mentida com a estratègia política i la manca de veritables valors democràtics. Quina lliçó els han donat els polítics —molt més els uns que els altres— a les noves generacions que han vist com han utilitzat el frau sistemàtic aquells que —teòricament— havien de donar exemple? I què podem dir sobre l’exemple del rei emèrit, el gran artífex de la democràcia espanyola, ni més ni menys, amb les seues correries pels paradisos fiscals i el seu hedonisme a costa dels privilegis del càrrec? Certament, el descrèdit de la vida pública també ha sigut un llast en la formació dels valors democràtics per als millennials. Cal posar-nos en la seua pell i mirar-los amb els ulls de la comprensió.
