Cada volta que s’apropa el 25N, toca fer molts recomptes. Dones i criatures assassinades -tant oficials com oficioses-, violacions diàries, denúncies per violència de gènere, ordres d’allunyament, dones i xiquetes víctimes de tracta amb fins d’explotació sexual, bretxes salarials i pensionals i un llarguíssim etcètera de la desigualtat. Amb massa freqüència, algunes d’aquestes xifres van en un augment que sembla incontrolable i, per això, escoltem que és una “xacra”, com si fora una maledicció contra la que no podem fer res.
No ha denunciat, no podíem fer res per ella. Continuava vivint amb el seu maltractador, no podíem fer res per ella. Anava caminant sola de nit, no podíem fer res per ella. De veres que la sang em bull. Com a societat, no fem suficient per totes elles i, en canvi, ens permetem el luxe hipòcrita de carregar tota la culpa sobre les esquenes d’elles. Sobre les esquenes de totes.
Realment, el recompte que ens hauria de preocupar és altre: quants diners públics es destinen a la prevenció de la violència de gènere? I quants a les dones que la pateixen? Quantes persones eixim al carrer cada volta que n’hi ha un feminicidi? Quantes oficines d’atenció 24 hores n’hi ha? I a quants municipis atenen? Quants tribunals dicten sentències i règims de visites sense tindre en compte que un maltractador no és un bon pare? Quantes ocasions hem telefonat al 016 quan hem escoltat baralles a la vivenda del costat? O les hem presenciat al carrer? Quantes vegades hem parlat amb una víctima de violència de gènere sense saber-ho, o, millor dit, sense voler saber-ho? Quantes voltes hem jutjat el que altres dones fan i, fins i tot, el que no fan? A quantes dones que es passegen pels polígons industrials els hem preguntat com estaven?
Aquestes són, realment, les xifres de la vergonya col·lectiva. Són els gestos i les omissions que ajuden a legitimar la més global de les violències del món: aquelles exercides contra les dones i xiquetes. I estic farta, molt farta, que cada any, quan toca commemorar un dia internacional que tan de bo no existira, no estiguem millor que l’any anterior. Perquè normalment tinc l’esperança que la humanitat ha d’anar sempre a millor.
I, què podem fer, em podríeu preguntar. És ben senzill: no parar, no retrocedir, no renunciar, no claudicar. Insistir, resistir, compartir, enfortir, consolidar; en definitiva, avançar. El moviment feminista sempre ha hagut de nadar contra corrent i actuar a costa de tot. Hem de reivindicar-nos i posar el focus en una cosa incòmoda i desagradable: el que les dones patim és important i els drets humans de les dones són, sobre tot, drets humans. Ser imparables davant els obstacles forma part de la nostra essència.
Dur un llaç morat al jersei, una samarreta reivindicativa, penjar una pancarta o fer una declaració institucional no poden ser actes simbòlics. Comporten una gran responsabilitat i un deute amb totes les dones. I ja va sent hora que alguna cosa canvie. Que, d’una per totes, la lluita per l’erradicació de la violència de gènere siga una prioritat de tota la societat en tant que afecta, ni més ni menys, a la meitat de la població. Que totes les paraules esdevinguen fets. Que, cada any, tinguem menys vides que soterrar.
