A conseqüència del pròleg escrit per la vicepresidenta del Govern de l’estat, Yolanda Diaz, a l’última edició del Manifest Comunista (Carles Marx i Frederic Engels. Londres. 1848), el PP va presentar una proposició no de llei per reprovar a la vicepresidenta que sols va contar, naturalment, amb el suport dels feixistes de VOX i, per tant, va ser rebutjada. Vagi per davant, la meua recomanació a aquells que no l’hagin llegit que ho facin. Mal no els va fer i, possiblement, descobreixen uns «principis» diferents dels que cada dia ens volen «prenyar» les classes dirigents mitjançant tots els instruments mediàtics que tenen al seu abast!

Evidentment, l’acció del PP no anava aquedar-se ací i registrà una bateria de preguntes sobre aquesta qüestió, entre les quals em cridà l’atenció una de la portaveu d’aquest partit en la Comissió Constitucional, Edurne Uriarte, que, literalment, preguntava si: «Comparteix el Govern l’afirmació de la seua vicepresidenta que el comunisme és un ideal revolucionari plenament vigent?» Pregunta que, per cert, em fa dubtar del coneixement que aquesta portaveu té de la nostra Constitució (circumstància preocupant), ja que la CE en l’article 20, incrustat en el Títol I, dels drets i deures fonamentals, és a dir, drets i deures d’especial protecció jurídica, reconeix i protegeix, el dret a «expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions, mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció».

Evidentment, em va cridar l’atenció, ja que, com deia abans, de tornar les dretes a «manar» (el verb «governar» no saben declinar-lo) es van a quedar «curts» els processos «Macartistes» que als anys 50 es portaren a cap en els EUA, amb l’excusa de l’anomenada «guerra freda», contra presumptes comunistes americans, que no foren més que processos contra dissidents de les idees polítiques prevalents en aquell moment en les classes dirigents dels EUA. Aplegats aquest moment, i com començava recomanant-los la lectura del Manifest Comunista, els recomani la lectura de «Les bruixes de Salem» d’Arthur Miller (1952) o que vegin la senzilla pel·lícula de Georg Clooney «Bona nit, bona sort». La realitat és que hi ha molt escrit i filmat d’aquesta persecució de dissidents polítics nord-americans que va causar molt de sofriment i, fins i tot, trencà, malauradament, moltes trajectòries professionals. Però, com deia Raymond Chandler en la seua novel·la ‘La finestra alta’ (1942), «i, açò es diu democràcia?»

Per altra banda, podem entretenir-nos fent un senzill canvi de sols una paraula en la pregunta ressenyada i comprovar què passa. Enlloc, de «comunisme», per exemple, podíem posar, «cristianisme», què passaria? Canviaria el significat de la pregunta, perdria o tindria sentit la pregunta o alguns la rebutjarien?

Hem canviat sols una paraula i són moltes les qüestions que poden sorgir. Per exemple, en la Teoria de l’Alliberació desenrotllada en els països pobres d’Amèrica, marxisme i cristianisme formen una simbiosis alliberadora i emancipadora de la pobresa. Per tant, perfectament es podria afirmar que «el cristianisme és un ideal revolucionari plenament vigent». Malgrat, les dretes que es mouen en el context del catolicisme i als quals l’actual Papa no els agrada per «peronista i portenyo», com li vaig sentir dir per casualitat a un diputat de VOX, no sé si ho compartirien, ja que si hi ha alguna cosa que tenen clar, són els interessos que defensen que no són precisament els de les classes populars.

Per últim, i que em dol en l’ànima, és el desprestigi que s’està portant a cap contra els comunistes espanyols (aquesta denominació va més enllà del PCE, ja que havia comunistes que militaven en altres organitzacions com el Partit del Treball, Moviment Comunista, Bandera Roja, ... ) per part d’aquells que ho bé no sofriren la dictadura o gaudiren d’ella i amb ella. En definitiva, dels franquistes! I em dol perquè són molts i moltes les persones que he conegut i assabentat a llarg de la meua vida que en la Dictadura per ser comunistes i per lluitar contra aquesta, sofriren persecució, tortura, exilií, quan no el pitjor de tot, la mort i, aleshores, estan sent oblidats i menyspreats, per no haver en la Transició «trencat» i condemnant la dictadura així com deixat que els franquistes segueixen manipulant el relat històric.