Joana

Quan nasqueres, Johannes Gutenberg ja havia imprés la Bíblia i Constantinoble havia caigut passat a mans dels turcs. D’alguna manera l’edat mitjana estava extingint-se i una nova era, la moderna, estava balbucejant. I ton pare, era cosa reconeguda a Europa, era el rei, políticament parlant més modern, més innovador en allò que fa a a l’ostentació del poder. Així ho va reconéixer Maquiavel, qui va assenyalar Ferran d’Aragó com a exemple de monarca que va fer servir la seua habilitat per augmentar els seus dominis i el seu poder. Tu això no ho podies saber, clar. Com tampoc sabies, o potser això sí, que tu i tots els teus germans estàveu compromesos en la causa de la monarquia autoritària que havia emprés, singularment, ton pare. I així va ser com als 18 anys et van casar amb Felip d’Habsburg. Et van enviar a les terres fredes del ducat de Borgonya perquè eixa era la manera d’aïllar, políticament parlant, al secular enemic de la Corona d’Aragó, és a dir, França. El pare de Felip era Maximilià d’Habsburg, emperador del Sacre Imperi i arxiduc d’Àustria, i sa mare Maria, duquessa titular de Borgonya; és a dir no sols la Borgonya estricta, sinó també les terres de Flandes i dels Països Baixos; resumint: molt de poder. Eixe matrimoni era ideal per l’esmentat objectiu d’aïllar França, tant pel nord, com per l’est, com pel sud.

I Felip era bell, i tu et vas enamorar d’ell. En aquell país estrany Felip era la teua taula de salvació, però les relacions entre vosaltres eren forçosament asimètrics. Ell estava al seu país i tu no, ell podia accedir a totes les dones que volguera i tu sols el tenies a ell. I amb ell engendrares quatre filles i dos fills; tots, com tu, al servici de la causa de la monarquia. I va morir ta mare Isabel, la regna de Castella, i llavors tu heretares el tron. I el teu home i tu tornareu cap a la península. Ta mare, forta, havia aconseguit retindre una quota de poder en el seus territoris. Tu, no. Perquè l’equilibri de poder era força complex. En un principi hi havia la pretensió de ton pare de continuar exercint el poder sobre Castella, però també el teu home volia regnar. Els nobles castellans, sotmesos al poder reial per Ferran, aprofitaren la conjuntura i donaren suport al teu home. Tu, dona, no tenies cap opció. Ton pare, intel·ligent com era, va vore que els temps no li eren propicis i abandonà Castella. L’atzar, capritxós, volgué que Felip morira prompte.

Ací començà a prendre força el mite infundat de la teua bogeria. És cert que acompanyares el fèretre del teu home al descans definitiu de Granada. També és cert que no permeties que cap dona s’apropara al seguici mortuori. És més que comprensible que quan el seu cos era definitivament inert, tu volgueres posseir en la mort allò que no havies pogut aconseguir en la vida: el monopoli de l’amor de Felip. Aquella comitiva, que hui es consideraria una «perfomance», un art d’acció immens, bellíssim, va servir per acusar-te. No t’enganyes: si no haguera sigut per aquella comitiva fúnebre hagueren buscat qualsevol altra excusa per fer-te fora. Ton pare tornà d’Itàlia. És cert que es va prendre el seu temps, suficient com per a que les coses en Castella es complicaren més i el seu retorn fóra més desitjat. Al capdavall va fer com els antics perses a la mort d’un emperador: el descontrol absolut afavoria que el jou del poder fóra ben rebut. Astut que era ton pare. Tan hàbil que quan tu, confiada, acudires a ell, la seua resposta, va ser enviar-te reclosa a Tordesillas pel suposat benefici de la teua salut. Evidentment no s’ho creia ningú, ni abans ni ara, però va colar. Perquè el dictamen, com t’he dit, ja estava pres. Tu no podies comptar en el tauler de la política. I ton pare va exercir el poder en nom teu, com a regent de Castella, fins que va morir.

I llavors vingué el teu fill Carles. És cert que ton pare, en principi, havia deixat els territoris de la Corona d’Aragó al teu fill Ferran, però a última hora, ja sense consciència, li feren sucar la ploma en la tinta i signà un altre testament, l’últim, el definitiu, i també Aragó passà a Carles. Tu esperares l’arribada del teu fill, supose que com un alliberament. I ell arribà, clar que arribà. Primer desembarcà a la costa al port asturià de Tazones; això ara és irrellevant. El que import és que anà vore’t, sí, però no per alliberar-te. Ton pare havia establert el precedent. Confiant en el teu fill delegares la teua autoritat règia i, en injusta correspondència ell ordenà que continuares tancada. L’arribada de Carles a les terres hispàniques suscità recels. A Castella hi hagué la forta revolta dels comuners. Els caps de la rebel·lió anaren a visitar-te; volien que assumires les prerrogatives règies que legalment et corresponien. Et negares, però, a signar res que poguera qüestionar l’autoritat del teu fill Carles. Finalment la revolta va ser sufocada. Ferran d’Aragó, duc de Calàbria també es va mostrar fidel a l’autoritat règia i va estar recompensat, però pel que fa a tu, obtingueres una reclusió encara més estricta.

Ara celebrem la jornada de l’eliminació de la violència contra les dones. Per això pense en tu com a paradigma del maltractament de la dona. No hi hagué prou en tot el seguit de desaires i ofenses que patires en vida, que també hagueres de suportar, durant segles, el malnom de «boja». És més, encara hi ha qui fa la pregunta recorrent: «estava boja?». Jo acostume a retrucar «i tu, ho estàs també, de boig?». Pense que s’hauria de divulgar més l’estudi de tots els abusos que patires: precisament perquè mai torne a passar, perquè esta data siga, el més prompte possible, el record d’un mal somni. El del maltractament de les dones.