Hui, 25 de novembre, amb motiu del dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, hem de recordar que totes les dictadures, de la Unió Soviètica al nazisme, passant pel franquisme i fins l’Afganistan, han intentant anul·lar les dones. O com a mínim, invisibilitzar-les.

En la llarga lluita de les dones per defensar la seua dignitat, l’Església, desgraciadament, no sempre ha estat al seu costat, ni les ha valorat com calia. A diferència del que feia Jesús, que no només no les rebutjà mai, sinó que, amb tendresa, les acollí i les estimà, com ho veiem als Evangelis, amb les dones que Jesús va tractar, com Joana, Susanna, Salomé, Marta i Maria, la Samaritana, Maria Magdalena i les altres dones que acompanyaven el Mestre pels camins de Galilea, tal com assenyala en el seu article, “Jesús i les dones”, l’amic Eduard Ibàñez (Catalunya Religió, 22 de juliol de 2013).

Per això el papa Francesc sempre ha defensat les dones, tot afirmant que “l’Església és femenina” i també, que “no es pot entendre una Església sense dones, però dones actives, amb el seu estil”. Fins i tot el papa ha dit que “és necessari fer una profunda teologia de la dona”. El papa ha arribat a dir que “si somiem amb un futur en pau, hem de donar espai a les dones” (Religión Digital, 21 de setembre de 2021).

Pel contrari, els manuals del franquisme menyspreaven les dones, reduint-les exclusivament a esposes i mares. Aquests manuals deien que “la vida de toda mujer no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”, ja que la dictadura afirmava que “las mujeres nunca descubren nada; les falta el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles”. Per això el franquisme menysvalorava les dones i volia que foren submises als marits: “En un matrimonio normal, siempre será la mujer la que tenga que hacer más concesiones”. Per això la “Sección Femenina”, adoctrinava les dones així: “A través de toda la vida, la misión de la mujer es servir. Tampoco tenemos que tomar el deporte como pretexto para independizarnos de la familia, ni para ninguna libertad contraria a las buenas costumbres”.

Davant el fracàs dels estats en la defensa dels drets i de la dignitat de les dones afganeses, cal que l’Església i l’Europa de les nacions alcen la seua veu, per tal de mostrar la seua solidaritat amb aquestes persones. Per això el papa ha demanat que es busquen solucions per acabar “amb el soroll de les armes”, davant el patiment d’aquest poble afganès, “martiritzat”. El papa ha dit també que les dones que sofreixen “situacions d’exclusió, maltractament i violència”, són “doblement pobres”, ja que “es troben amb menors possibilitats de defensar els seus drets” (24 de novembre de 2013), com passa actualment amb les dones.

Amb tot, la situació de persecució que viuen les dones a l’Afganistan (però no només en aquest país), també és responsabilitat d’Occident. Així ho resumia, molt encertadament, el Dr. Àlex Arenas, doctor en Física i catedràtic del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, en el seu twitter (20 d’agost de 2021), quan va escriure: “Occident ha proporcionat als talibans armes, entrenament militar, apps que permeten localització de persones i sobretot els hem ensenyat a fer política, és a dir, a MENTIR. Què esperàvem?”. I ara no s’hi val les lamentacions inútils i els cops al pit.

Per altra part, estic totalment d’acord amb l’article de la Sra. Tere Mollà, “Altres polítiques” (Levante, 18 de novembre de 2021), quan considera aquesta columnista que les Sres. Colau, Oltra, Hamed, Díaz i García, reunides a València fa uns dies, fan el joc “al patriarcat”, que considera “la prostitució” (que no és sinó una forma d’esclavatge de la dona) “com un treball més”. Per això, no promovent l’abolició de la prostitució, “s’està condemnant a l’explotació sexual a centenars de milers de dones en bordells i habitatges que s’acaben per convertir en els seus camps de concentració”. Com denuncia Tere Mollà, molt encertadament, aquestes quatre polítiques (dos de les quals, valencianoparlants, i que a l’acte a València van menysprear la llengua del País Valèncià), “no contemplen per a res aquest tema fonamental de l’agenda feminista”. Fins i tot, com ens recorda Tere Mollà, i per inversemblant que siga en una dona,“Colau exhibeix la seua posició sobre el que ella anomena “treball sexual”, que no és sinó l’explotació sexual de la dona. O, com diu també Tere Mollà, per més xocant que siga, “l’aposta d’Oltra dels anomenats “assistents sexuals” per a persones amb discapacitat”.

Com ha dit el papa Francesc, “cap religió no justifica la violència dels drets de les dones i de les nenes”. Encara més: com va dir el papa el setembre passat, “la violència a les dones és una nafra oberta a tot el món” (Religión Digital, 22 de setembre de 2021). Però també els cristians hem de fer el nostre “mea culpa”, i, amb valentia, la jerarquia de l’Església hauria de demanar perdó per l’exclusió que hem fet de les dones. I per altra part, també hem de defensar el paper actiu de les dones al si de les comunitats cristianes.

En aquest dia per l’eliminació de la violència contra les dones, ens cal un gran pacte polític, eclesial i social per eradicar aquest flagell que, en ple segle XXI, continua marginant, esclavitzant i fins i tot matant les dones. Per això el papa Francesc, el divendres 12 de novembre, a Assís, exigia “que es detinga la violència contra les dones, se les respecte i no se les tracte com a mercaderia” (Religión Digital, 12 de novembre de 2021).