El patrimoni sol tindre un valor afegit. Supera la importància artística i s’identifica amb el passat de les societats. Moltes vegades constituïx un element identitari destacat. Tanmateix, el pas del temps, la desídia o la incomprensió fan que moltes restes dels monuments caiguen en l’oblit. En eixa situació es troba un dels elements més destacats de l’època foral valenciana. Malgrat que representa el període més destacat de l’autogovern dels valencians i les valencianes, les seues runes no suposen quasi res per a la societat ni tampoc per a les actuals institucions valencianes. Com si no hagueren tingut cap importància al llarg de la història, ni en tingueren en l’actualitat.

Les noves generacions, i no tan noves, desconeixen que el Real, una almúnia dels emirs de València en època musulmana, va passar a ser la residència del rei Jaume I després de la conquesta cristiana. Tampoc saben que en el segle xiv, en temps dels reis Jaume II i Pere el Cerimoniós, es va ampliar fins a transformar-se en un gran palau reial. Estava dividit en dues parts adossades, els anomenats Real Vell i Real Nou. Tenia importants torres i defenses. Hi ha constància que hi van residir Joan I, Martí l’Humà, Alfons el Magnànim i la seua esposa la reina Maria. També, de manera circumstancial, s’hi van allotjar els reis Carles I, Felip II i especialment Felip III. A més, fou residència de la cort de la virreina Germana de Foix i el seu marit el duc de Calàbria. Fins i tot després de l’abolició dels Furs va mantindre’s eixa residència, llavors coneguda com el Palau de les 300 claus. De fet, el 1802 Carles IV va manar a l’enginyer Manuel Caballero fer uns plànols de la residència per tal de preveure reformes davant d’una possible visita reial. Els plànols van ser descoberts fa uns anys a París pel professor Josep-Vicent Boira i són una meravellosa foto fixa del Palau del Real poc abans de la seua destrucció i enderrocament el 1810, en el context de la guerra contra Napoleó.

La tornada de la democràcia i l’autogovern en els anys 70 i 80 del segle passat va fer que les institucions històriques valencianes tornaren a estar actives. Va restaurar-se la Generalitat. També van recuperar-se elements patrimonials que formaven part de l’època foral com ara el Palau de la Generalitat. No sols això, sinó que posteriorment alguns símbols arquitectònics de l’antic Regne de València van passar a tindre una especial protecció i un merescut reconeixement. L’exemple més clar és que l’article 63 de l’Estatut d’Autonomia esmenta que «el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica. La Generalitat recuperarà, restaurarà i conservarà el monestir i en protegirà l’entorn paisatgístic». Tanmateix, ni la llei de lleis ni cap altra esmenta la protecció de les runes del Palau Reial com a símbol d’autogovern digne de conservar, com sí que ho és sortosament el monestir de la Valldigna. Tan sols les campanyes arqueològiques de 1986 i 2009 intentaren recuperar-lo, però sense que això suposara la creació d’una llei que les protegira ni que potenciara la seua consideració.

Per tots estos precedents històrics assenyalats, pel valor patrimonial i simbòlic del Palau Reial com a símbol de l’autogovern històric dels valencians i de les valencianes i per la possibilitat de donar-li una cobertura legislativa a la protecció d’eixes destacades runes civils, caldria abans que fora massa tard la recuperació de totes les runes que puguen redescobrir-se i la seua protecció legislativa. És important que es recuperen totes les restes que es puguen del Palau Reial o Palau del Real. Caldria, si és possible, fer-les més públiques amb la reconstrucció d’algun element que permeta entendre la importància del volum i les característiques de la construcció. Això suposaria també la recuperació de la denominació principal de «Jardins del Real» per a referir-se als actuals «Vivers Municipals». Potser el primer pas seria la seua consideració com a Bé d’Interés Cultural (BIC) i, com a lloc històric, seria el primer pas per a la seua protecció (Llei 4/1998 d’11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià, capítol iii, article 26). En segon lloc, i en relació amb l’anterior proposta, caldria la protecció de les runes amb algun text legislatiu on es reconeguera que «fou un palau reial, històric i cultural de l’antic Regne de València i que és símbol de la grandesa del poble valencià reconegut com a nacionalitat històrica» i on es diguera que «la Generalitat recuperarà, restaurarà i conservarà les runes del palau i en protegirà l’entorn paisatgístic».

En definitiva, és un bon moment per a reunir la societat civil, les institucions i la ciutadania en general al voltant d’un element identitari que ens pertany per història i al qual no podem renunciar. D’una manera viable i positiva, hem de posar en el lloc que li pertoca al Palau Reial de València. A voltes, en la història, hem arribat massa tard. Confiem que no siga ara. El Palau Reial és part de la nostra esplendorosa memòria. Recordem-la i evitem que s’apague.