V aig conèixer Rafael Chirbes gràcies a Ferran Estellés, gran lector i un dels millors guionistes que van passar per la vella Canal 9. Ferran Estellés va portar Rafael Chirbes al Centre de producció de programes de Burjassot, com també va convidar Mario Benedetti, Jorge Semprún o Dereck Walcot. Poca broma, vist des d’ara. En l’actualitat, Ferran Estellés crea formats audiovisuals a Madrid, un exemple dolorós de brain drain que la televisió anorèctica del Botànic no ha sabut resoldre. Un entre tants.
Des de llavors, he estat lector fidel de Chirbes. De l’obra de ficció, que potser és la més coneguda, però també de la no-ficció, com ara ‘El viajero sedentario’ o ‘Mediterráneos’, aquesta darrera amb pàgines emocionades sobre ciutats com València o Dénia. També dels llibres de reflexió crítica com ‘Por cuenta propia. Leer y escribir’, un monument de saviesa i compromís intel·lectual que conté peces magistrals sobre Galdós i Max Aub, entre altres. Rafael Chirbes es va convertir en escriptor de referència amb ‘Crematorio’ i ‘En la orilla’. Però, gràcies als gurmets de la literatura com Ferran Estellés, nosaltres ja havíem llegit ‘La larga marcha’, ‘La caída de Madrid’ i ‘Los viejos amigos’, que és la meua preferida.
Traspassat Chirbes, els seus editors han tret a la llum uns ‘Diarios’ que s’oferiran en diferents volums. N’he llegit el primer lliurament amb deler. La mateixa prosa realista, a voltes dura i eixuta, que n’ha caracteritzat tota l’obra publicada fins ara. La primera part ha estat una sorpresa, he de confessar-ho. Les pàgines més íntimes, inclosa la vida afectiva i sexual de l’autor, poden sobtar el lector novell, però també a nosaltres mateixos. No tant si pensem que Rafael Chirbes va obrir i va tancar la carrera literària amb ‘Mimoun’ i ‘Austerlitz’, respectivament, obres de temàtica obertament gay, sense complexos ni moralina. La segona part dels ‘Diarios’ pren, però, una dimensió menys introspectiva i mostra el banc de proves d’un escriptor en construcció, inclosos els dubtes, lectures i valoracions, tot enfocat des d’un irrenunciable orgull de classe i la defensa radical de la memòria col·lectiva en la vertebració democràtica de la societat.
Acabada la lectura d’aquests ‘Diarios’, ara veig que la segona part no s’entén sense l’striptease vital de la primera. Al capdavall, Chirbes aplica el mateix rigor a la vida pública com a la personal, a la solitud, l’ambivalència de les companyies o la decidida vocació de ser escriptor. Siga com vulga, un altre curs d’escriptura despullada i d’autoexigència literària com a via de coneixement i de comunicació. Coneixíem l’obra de l’escriptor Rafael Chirbes. Ara també coneixem el personatge literari anomenat com ell mateix, un escriptor colossal que no distingia la literatura de la vida.
