Al meu barri han obert una botiga nova. En qualsevol altra zona o altre punt de la ciutat el soroll d’una persiana que s’aixeca o una porta que s’obri cada dia per a oferir al vianant productes de neteja passaria completament desapercebuda, però al meu és motiu de converses il·lusionades. Com bé ja he comentat en alguna ocasió anterior, on jo visc abans feia olor de xocolata però ja fa temps que l’abandonament de les cases antigues i la manca d’establiments públics i privats han portat, al nostre entramat de carrers estrets, l’aroma de la preocupació per un futur incert.
Per això ens hem alegrat tant de l’apertura del nou negoci, un local net i blanc, perfectament arreglat que ofereix lleixiu, detergents, sabons i graneres de Torrent, eixes antigues fetes amb palmes que servien per a escombrar la pols amagada en qualsevol racó i colpejar el cap, de pas, d’algun xiquet o xiqueta entremaliada sense fer-li mal. La granera del tren de la bruixa o de les bruixes simplement, sense tren. Graneres d’aquelles que fan volar.
Aquells colmados senzills tenien de tot un poc. Un poc d’oli, un poc de suavitzant, peretes per a la llum i tonyina en llauna.
La botiga, menuda i amb sostres alts, ha obert les portes silenciosament i humil, sense focs d’artifici ni anuncis massius, com ho feien les d’abans, aquells colmados senzills, tavernes o dispensaris que tenien de tot un poc. Un poc d’oli, un poc de suavitzant, sal, mata mosquits, llorer en caixa, bitter kas, esponges per al cos, vermut, un paquet de macarrons, peretes per a la llum i tonyina en llauna.
Jo n’he conegut, de moltes, fins fa no res i encara romanen obertes altres que, durant la pandèmia, oferien al veïnat des de verdura fresca a formatge de Catí, abaetxo per a l’esgarraet i sobres de gasosa per a fer pa quan a les grans superfícies ja no en quedava. Han sigut i són el nostre rebost infal·lible, de productes, arrels i il·lusions renovades.
