Les sentències del Tribunal Suprem contra la llengua van de dos en dos, com la guàrdia civil; ara, contra l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià i contra la immersió lingüística a Catalunya. En reforçar el segell homogeneïtzador del model d’assimilació d’Espanya, vulnera la Carta europea de les llengües minoritàries que, dit siga, no ha suposat cap avanç en l’estatus de les llengües perifèriques; basta una ullada: Espanya ratifica la Carta en 2001 i tot seguit Aznar nega l’ús de fórmules bilingües als segells, DNI, passaport i carnet de conduir. Tot plegat prova la facilitat amb què se li corre el rímel del maquillatge de l’equitat a l’intolerant, que ensenya la cara vertadera. «L’èxit se l’emporta el fort i el fracàs el feble», deia Oscar Wilde que morí tal dia com hui 30 de novembre, però de 1900. Idea que abona el supremacisme del Suprem (valga la redundància) demostrant que per a les nacions amb llengua pròpia l’única via de supervivència és ser un Estat independent. A dita ideologia tant li fan els drets lingüístics o que l’alumnat domine les dues llengües oficials en acabar l’ensenyament. Com que té el mateix interès per les altres llengües de l’Estat que pel paper higiènic una volta usat, busca eliminar la llengua pròpia i obstruir tant com puga —i pot molt— el seu ús normal. Si menystenir la igualtat lingüística dels valencians és greu, imposar el castellà a l’escola catalana per «via judicial» denota reconèixer que dita llengua no és la pròpia del país. El decret de Nova Planta almenys era més sincer: «Por justo derecho de conquista» i punt. Estem, doncs, davant un procés de substitució lingüística que es troba actualment en fase bilingüe, que és el pas previ a la substitució (ja que ningú no abandona una llengua si no en té una altra per comunicar-se). Minoritzada la llengua pròpia i consolidada l’hegemonia social i política del castellà, el final està més cantat que missa major: el bilingüisme perd pistonada i el monolingüisme s’acaba imposant.