Sempre he dit que la por és l’emoció més potent que fan servir els Estats o les confessions religioses per a mantindre el seu poder o els seus privilegis.

Les confessions religioses sempre tenen l’infern o els càstigs divins per mantindre a ratlla als que no pensem com ells volen. I ens amenacen amb tota classe de dolors i angunies per tal que continuem rendint-los homenatges per ser qui són.

Als Estats, els diferents atemptats terroristes segurament els van vindre molt bé per a canviar llibertats per una teòrica seguretat que, el que està aconseguint és donar ales als sectors més ultraconservadors de cada societat. I no cal anar molt lluny per a comprovar-ho.

Aquests sectors ultraconservadors i ultradretans busquen la imposició per damunt la negociació. Les armes davant el diàleg. L’insult per damunt de la raó. Els cops davant de les paraules. La mentira enfront de la realitat. I són actituds que es repeteixen al llarg del món. Tenim exemples per tot arreu.

I el pitjor és que, de vegades, els funciona. La ciutadania, en la seua immensa majoria ha assolit la por encara que la puga negar, que també el lícit.

Diuen que la por és lliure, i potser precisament per això, és paradigmàtic com s’utilitza, sobretot en moments d’incertesa o per sembrar el caos, o deslegitimar allò amb el que no estem d’acord o que no és el que esperàvem.

I si, ara estic parlant de política i d’aquest estat al qual s’han assentat els partits de dreta i ultradreta a l’Estat Espanyol, que, com no els va agradar el que va eixir democràticament de les urnes, s’han dedicat des del minut zero a assetjar a totes les persones que conformen l’actual Govern fins i tot físicament o a la porta de les seues cases, amb insults i falsedats permanents per tal d’agitar els espais polítics i buscar el rèdit de les seues actituds, massa voltes violentes i tramposes.

No podem oblidar la imatge d’algun dirigent del partit ultradretà i militar de formació disparant amb armes militars a les fotos, ficades en dianes, de membres del Govern que no els agradaven. Millor dit, no els agrada ningú.

Altres s’omplen la boca de falsedats i, també, de condemnes jurídiques per corrupció al mateix temps que s’erigeixen en una mena de llibertadors quan han demostrat al llarg dels anys que només saben falsejar-ho tot perquè sempre guanyen els mateixos: Els seus.

I al tercer en discòrdia, abocat com està a desaparéixer o quedar-se com a residual, només li queda muntar numerets a la seua lideresa. Que és el que més li agrada.

Però alguna gent els hem perdut la por. I, malgrat que els puga costar d’entendre, ens donen forces per continuar cada dia amb els nostres discursos que són el just contrari als seus.

Si, la por es lliure i, precisament par això alguna gent renunciem a tindre-los-en i a plantar-los cara de la manera en què cadascú puga. Perquè com deia el Quixot: «Ladran, Sancho, señal que cabalgamos».