La llibertat es dóna sempre dins de condicionaments: sociològics, biològics, biogràfics i de tota mena. Hi ha molts modes de viure-la i també d’entrebancar-la. En l’experiència humana, viure lliurement implica també tenir davant la possibilitat existencial del mal. Es pot discutir si triar de fet pel mal és una opció que pot acréixer la llibertat o si més aviat –així ho penso– la pot minvar fins al punt d’emmetzinar-la, de fer-la impossible. Es tracta de temes ben engrescadors, objecte de debats filosòfics amb pregones conseqüències pràctiques.
Una conseqüència del mode d’entendre la llibertat la podem observar a hores d’ara, en el marc de restriccions establert arran de la pandèmia per COVID-19. No poques persones s’han manifestat a tot arreu contra la vacunació, al·legant la pròpia llibertat. El percentatge en sembla proporcional al tarannà polític de les societats: així, a països amb forta presència d’opcions liberals, com ara Àustria i el Regne Unit, un grup poblacional no majoritari però tampoc desdenyable ha rebutjat vacunar-se; n’ha seguit, en paral·lel al minvament de les restriccions socials, l’augment exponencial dels contagis, que ha dut a noves mesures restrictives (la més dura, fins ara, el nou confinament a Àustria).
Al nostre país el percentatge de negacionistes, o de persones segons les quals no vacunar-se constitueix un signe de llibertat, és sensiblement menor. Nogensmenys, han fet sentir la seva veu. Fa pocs dies, a un diari valencià es publicava un significatiu article d’opinió, signat per l’advocat Alejandro Álvarez: “Estoy vacunado, pero...” El text no té deixalla.
En la primera passa argumental, l’autor posa en peu d’igualtat la vacunació amb l’objecció de consciència (com ara en l’actuació de metges i farmacèutics davant la possibilitat dels procediments abortius). Una i altra estarien arrelades a la llibertat de consciència. Dita objecció no entrebancaria el bé comú: “El hecho de que una persona o un grupo de personas se oponga no impide ni bloquea aquello que la norma pretende”. Front la possible objecció que ço sigui així de fet, recorda que “vivir en comunidad implica un peligro/riesgo en sí (y ya lo decía Locke): estamos a expensas de que una persona con SIDA o tuberculosis contagie a otro; o de que un fumador pasivo enferme por el tabaco de otros”.
Es tracta, rebla, de “poder decidir sobre algo tan íntimo como la negación o aceptación a que alguien inocule un cultivo extraño en el propio cuerpo”. N’extrau un corol·lari d’alta volada: mitjançant mesures restrictives, com ara impedir l’accés a espais públics tancats quan no es té el passaport COVID, “estamos actuando igual que en los peores regímenes”, eixos on s’imposa un poder totalitari. “Por todo esto”, clou, “yo –que estoy vacunado– defenderé la libertad de aquellos que no quieren vacunarse”.
L’argumentació gira doncs al voltant de la garantia d’opcions: si vull ser lliure, també ho he de ser per a no vacunar-me. Tanmateix allò mollar, al meu juí, rau a la qualitat moral de l’acció. No vacunar-se, seria un acte neutral? No implicaria cap mal a la comunitat? Podria venir equiparat a una objecció de consciència que no posés en perill béns fonamentals...?
Al meu parer, la resposta és negativa. Disposem d’evidències científiques a bastament sobre la transmissió del virus. No vacunar-se i pretendre accedir alhora a espais públics tancats sí impedeix i bloqueja allò que la norma pretén (combatre una malaltia destructiva per a la salut, l’economia i la lliure realització de les persones). Recórrer a l’afirmació que viure en societat ja implica un risc és, ras i curt, una fal·làcia. Parem esment als exemples: per a que una persona amb VIH contagiï a una altra cal contacte sanguini o sexual sense protecció; per a que algú emmalalteixi a causa d’un fumador calen condicions de convivència. En canvi, que una persona no infectada per COVID es contagiï a un espai públic no implica coneixement ni voluntarietat, ans al contrari: hi ha anat tot confiant en la bona voluntat de qui hi és al costat.
Potser existeixi una forma no fal·laç de defensar la compatibilitat entre la no vacunació i la salut pública. Ser responsable implica fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes. Com que l’acte de no vacunar-se adoba la propagació del virus, la persona en qüestió hauria d’abstenir-se durant la pandèmia d’anar a espais públics tancats, on el fet de llevar-se la mascareta i parlar impliqués un risc. No crec que fos suficient, però almenys seria coherent.
Tanmateix, el fet que les restriccions associades al passaport COVID hagin aixecat polseguera entre els negacionistes –i entre aquells que no ho son però se’n senten concernits, com ara l’autor de l’esmentat article– palesa que eixes persones no estan disposades a acceptar-les. És a dir: no volen renunciar a determinats beneficis que la societat els ofereix, tot i que estan posant en risc la mateixa societat de què volen beneficiar-se.
Rere un argument correcte –ser lliure implica la possibilitat de fer el mal– s’amaga, conscientment o inconscient, que hom recolza una acció, sostinguda en el temps, contrària al bé comú. I es fa contra les evidències científiques. Malgrat que hom podria minvar el risc, tot renunciant als actes de socialització en espais públics tancats, reclama el dret a participar-hi: un benefici sense responsabilitat. Ara bé: contribuir a la preservació d’una societat que possibilita la llibertat individual en el marc col·lectiu, això és un bé, fins i tot un deure de l’individu (i així ho defensa, entre tants altres, el propi Locke!).
Vacunar-se és un acte de ciutadania. Tots i totes podem caure en actes insolidaris i a vegades ho fem. Un mode d’ajudar-nos-hi és cridar-nos l’atenció, els uns als altres, quan això succeeix. Més enllà d’això, un Estat democràtic ha de cooperar a protegir els béns més preuats. Una mesura com el passaport COVID mena eixa direcció. Més encara: té un efecte formatiu. Ens mou a adonar-nos que tenim responsabilitats els uns envers els altres. Ens ajuda a reconèixer l’altre, a curar-nos-en. En fer-ho, la llibertat i el bé comú es donen la mà.
