Es troba a faltar una gran obra que es podria titular ‘Els temps de les taronges’, i no només com a l’estació de l’any –com fa, per exemple, Manuel Vicent evocant en ‘Contra Paradís’ la importància emotiva de l’actual «temps de les mandarines». Donaré per descartada l’existència d’una novel·la, drama o assaig amb tal títol exacte –o per confirmada l’existència d’un munt- i m’acull, això sí, a la memòria del conte de ‘L’amor de les tres taronges’ i l’òpera inoblidable de Prokófiev, sense ignorar el mostrari líric mediterrani i oriental dels segles, com les cançons recents ‘Pel temps de les taronges’, de Pascal Comelade i Enric Casasses, o una en hebreu de Rona Kenan.
Entre les dotzenes de varietats que governen el món d’ací fins a la Xina i més cap allà, no sé si les discussions sobre la diferent dolçor, l’obstacle dels pinyols o la facilitat per a pelar-les amb els dits, han arribat mai a assassinats o rinyes familiars o municipals. I no entraré en les qüestions patriòtiques nacionals i internacionals: la gastronòmica, la medicinal, i l’econòmica, o siga, els problemes de l’agricultura valenciana, l’europea i la mundial.
Tot i així, despús ahir, a la vora d’una paradeta de venda directa a preu amistós, vaig poder comprovar la capacitat creativa del país en una exposició de disseny a les Antigues Aules de Llatinitat, titulada Castelló 2050: utopies urbanes amb filtre taronja. Cap de les propostes hi reflexionava sobre el cromatisme, vaja, el fet que el color taronja es pot interpretar com la síntesi dels dos colors de la senyera i altres banderes. I en canvi, posava en el mapa creatiu universal propostes com «el gall de la taronja com a unitat de mesura», un coet espacial enlairant-se cap a Mart ben carregat, una proteïna que reacciona davant el diòxid de carboni, la geometria i la textura de la seua pell surant biodegradable sobre el mar que cobrirà els tarongerars, hackejant de felicitat el sistema immunològic... I avisava del tall definitiu dels gasoductes de subministre a Europa, que pot provocar el col·lapse de la indústria ceràmica de la Plana, i la necessitat -dic jo- de retornar a la mirada humana i ecològica al camp, a la terra mare, al melic (en anglés, navel) del món, als temps de les taronges, per a dialogar en i amb tots els temps del món.
