Com podem comprovar als últims temps, sembla que hi haja una espècie d’aliança entre les dretes i la ultradreta per refermar les seues posicions judicialitzant la vida política espanyola. I a això, cal afegir-li l’enorme quantitat de falsedats que, sense cap pudor, no dubten en llançar cada dia.
Portar a la justícia temes que es poden resoldre mitjançant la negociació i/o, per extensió, amb les paraules, siga al Parlament o a una taula de negociació és, almenys per a mi, una errada estratègica que només busca dilapidar temps i esforços de molta gent. No sols del sistema jurídic, també d’altra gent.
Les denúncies de l’associació anomenada «abogados cristianos» contra tot allò que va en contra del seu pensament, o la del partit ultradretà en el mateix sentit, o les del PP davant el Constitucional contra les lleis que augmenten els drets de les dones o del conjunt de la ciutadania, al mateix temps que defensen posicions contràries a l’ampliació de llibertats civils, donen una idea de la tasca que encara queda per a fer en l’àmbit democràtic. O, el que encara és pitjor, sabotejar l’acció d’un Govern que consideren il·legítim perquè no és el que ells volen, és de una pobresa democràtica que, senzillament, fa vergonya.
No acceptar allò que aprova una majoria, encara que siga contrària al que penses, és un clar exercici antidemocràtic. Com podem comprovar,a aquest nivell, encara ens queda molta feina pedagògica sobre la democràcia avançada per a fer. Perquè, com veiem dia a dia, sembla que anem enrere, com els carrancs.
Els continus atacs contra la llibertat d’expressió (que no siga la seua, clar), les denúncies continuades a gent que treballa l’humor, o l’entreteniment, ens dona un clar exemple d’aquesta ideologia que només busca imposar el seu pensament perquè acabe sent el «pensament únic» sense cap possibilitat democràtica on puguen conviure altres opinions. I si ho combinem amb un teòric sentit de l’humor misogin, sexista, homòfob i classista, que reflecteix el seu pensament, ens trobarem un resultat no per conegut, menys desagradable.
I aquesta combinació, juntament amb una saturació de casos als jutjats per temes ordinaris, ens pot donar resultats molt estranys i inversemblants.
Sembla que en cada denúncia es busque la complicitat d’un sistema judicial que deu ser imparcial. I creuen que els agents jurídics encara poden estar al seu servei. Per tant, el gran repte deuria ser demostrar aquesta imparcialitat. I no és cap bon exemple la no dimissió de tots els membres per a forçar el canvi al Consell General de Poder Judicial. Però òbviament, cadascú sap els jocs als quals juguen i les estratègies que segueixen.
Fa uns mesos es parlava de la qualitat democràtica a Espanya i, com veiem, queden mancances importants. I jo hui vull reconéixer la meua profunda enveja democràtica amb l’acomiadament que va rebre al Parlament d’Alemanya la Cancellera Angela Merkel la setmana passada, tot un exemple del que hauria de ser una democràcia avançada.
Com veiem, a l’Estat Espanyol, encara queda molta feina per a fer de reforç i millora de la nostra, ja no tan jove, democràcia.
