Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí

Antoni Ferrer

Antoni Ferrer Levante-EMV

La cultureta és un dels gremis més fragmentats. L’escriptura nutritiva escasseja i en cas d’aconseguir viure de la contemplació, en comptes de seguir el codi cistercenc, són molt donats a fer com Luis Miguel Dominguín després d’estar amb l’Ava Gardner. La dispersió lletraferida té una velocitat superior a la divisió cel·lular, que en el cas valencià arriba a tal proporció endogàmica que és habitual que els jurats dels premis literaris assessoren o publiquen en l’editorial convocant, o inclús tinguen una vinculació afectiva-laboral, moltes vegades subvencionada per diners públics. El cas dels poetes valencians supera tant a la ficció que van dirimir les seues diferències en un jutjat fa temps, on inclús van fer testimoniar al bo de Paco Brines. En una altra època hagueren acabat a trets a l’alba.

Antoni Ferrer (L’Alcúdia de Crespins, 1947) és el millor poeta valencià viu, no sols per ser alié a qualsevol capelleta (i ell ho tenia més fàcil que ningú, és teòleg, poca broma), més bé per tindre una producció poètica suprema, amb una essència literària consistent. Mai ha fet versets, ha construït poemes d’extraordinària riquesa lèxica [«Si em dic Antoni, si Ferrer, guerrege»], tant que la seua literatura esdevé un cant vitalista de paraules infinites. [«Ves, / sembra llavor contra la mort adusta»]. Ara amb tota la producció reunida a la ‘Poesia Completa. 1979-2021’ (IAM) s’aprecia encara més el valor de la seua lírica. No és un poeta fàcil, com la vida, es tracta d’un escriptor que va exposant escenaris per tal que el lector trie si vol ser l’actor principal o secundari, el músic o l’il·luminador, o simplement una part de la decoració. Tot el contrari de la dictadura intel·lectual dels escriptors de fortuna. Ara qui no publica un llibre és perquè no vol, però la bona literatura transcendeix de conjuntures fugaces.

Després de l’edició de tota la poesia completa de Vicent Andrés Estellés, Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell i Josep Piera, era obligatòria i molt esperada la d’Antoni Ferrer. Cal celebrar que almenys amb Vicent Berenguer, director de la col·lecció de poesia, encara hi haja algú amb criteri en l’Alfons el Magnànim.

Compartir el artículo

stats