Aquesta columna no parla del Nadal, tot i que el dia que vostés la tindran entre les mans acompanyant un café calent al bar del poble o a través d’una pantalla a qualsevol lloc del món, mancaran pocs dies per a les festes grans de finals d’any. No, aquesta columna va d’una altra cosa, i perdonen si m’estenc en la numeració. Però n’hi ha, tinc, milers de motius per ser i estar feliç, agraïda i serena. Malgrat tot allò que podria dur-me al contrari. Malgrat les queixes, els mals moments, els conflictes, les decepcions, les expectatives no acomplides, les pèrdues, les renúncies, les errades i els fracassos. Malgrat tot això, tinc motius per estar feliç i segur que vostés (i aquest escrit no té cap voluntat de ser un pamflet d’autoajuda de butxaca), també.
Un gran amic està millor de salut; tinc a tots els meus éssers estimats vius; he conegut persones magnífiques enguany, en diferents llocs, per diferents motius; he gaudit del meu treball per damunt del seu inherent estrés; he acceptat reptes que em generaven pors, incerteses i inseguretats; he rebut moltes crítiques que m’han fet prendre consciència i conéixer altres visions i realitats, i m’he endut pals que m’han fet ser una mica més humil.
Estic feliç perquè la distància m’ha fet estar més a prop dels meus, potser no físicament, però si amb el cor que no es veu i he gaudit al seu costat fent coses simples: fent-nos un vi, cuinant pastissets, parlant de llibres a un sofà, amb un bon dinar o, simplement, passejant pels carrers del meu poble. Tinc treball, casa, menjar, llum i aigua, que se’n diu prompte. Tinc salut i estima al meu voltant i no a milers de quilòmetres com moltes famílies i quan ve la tristesa, que ve de tant en tant, recorde tot açò i seguisc endavant agraïda, malgrat tot.
