En els darrers dies estem assistint a un increment en les notícies relacionades amb el suïcidi arran de la mort de l’estimada actriu na Verònica Forqué. A això s’afig el creixent protagonisme que ha adquirit el suïcidi arran de la pandèmia i la incertesa davant el futur, especialment entre els segments poblacionals més joves. Ara bé, al remat encara és un tema sobre el qual encara hui dia es parla poc i tampoc s’investiga ni intervé prou, malgrat els esforços recents. A més a més, encara es pensa massa sovint que es tracta d’un problema estrictament individual o, fins i tot, genètic perdent-se de vista que, com ja va conceptualitzar Émile Durkheim a finals del segle XIX, el suïcidi és un fenomen social complex, multifactorial i universal en que participen simultàniament realitats de diferent tipus i ordre: culturals, socials, institucionals, psicològiques, etc.

En el món s’estima que anualment es produeixen unes 800.000 morts per suïcidi si bé l’OMS adverteix d’una possible subestimació de les xifres reals. El 75% dels suïcidis es produeix en països d’ingressos baixos. A Espanya segons l’INE es van reconéixer 3.671 morts per suïcidi; 2.771 d’homes (75%) i 900 de dones (25%). A més, convé recordar que per cada persona que decideix llevar-se la vida, possiblement altres 20 ho han intentat, i que cada suïcidi afecta íntimament, almenys, a altres sis persones. En 2020, i des de fa ja més d’una dècada, continua sent la principal causa externa de mort per davant dels accidents de trànsit o els ofegaments. Per grups d’edat, la incidència més alta la trobem entre els majors de 75 anys i, si parem atenció al nivell d’estudis, conforme aquest augmenta disminueixen els suïcidis.

Cal recordar que la intervenció institucional permet reduir morts i sofriment com així ha esdevingut en els últims anys, per posar només un exemple, amb les defuncions pels accidents de trànsit. Des d’aquestes línies volem doncs palesar que en les societats contemporànies el suïcidi es vincula estretament amb fenòmens com l’atur, l’exclusió social, la precarietat laboral o processos de vulnerabilitat, fets que s’estan accentuant més encara en temps de pandèmia. En aqueix sentit convé presentar un especial interés i redoblar els esforços envers els grups més vulnerables: menors i adolescents, persones majors, persones de classe social baixa, minories ètniques, persones sense llar, persones addictes a substàncies d’abús, dones víctimes de maltractament i les persones amb problemes de salut mental previs. Recordar que, a excepció dels joves, aquests grups tenen ja de per si una ràtio de suïcidis més elevada si la comparem amb població general.

La prevenció és clau en aquest procés i sembla doncs desitjable una major acció política i institucional en la matèria així com avaluacions dels programes preventius desenvolupats. Paral·lelament, cal animar als professionals dels camps sanitari i educatiu a que es formen en la matèria tenint accés i, al seu torn, transmetent informació clara, accessible i de fàcil comprensió.

Tot plegat, en les societats occidentals el suïcidi, com acaba de ser analitzat, ha d’interpretar-se com un important problema de salut pública davant el qual s’ha d’intervindre més prompte que tard. Els esforços en prevenció s’han vingut produint en diferents contextos i es fonamenten en dues idees fonamentals: el suïcidi es pot previndre, i el suïcidi s’ha de previndre. Des de l’OMS es ve instant des de fa més de dues dècades perquè els països prenguen mesures preventives de caràcter global partint de la base de l’ètica de la cura dels éssers humans i en la creença que bona part de les persones que posen fi a la seua vida en realitat no desitjaven morir, sinó deixar de patir. Amb tot, cal assenyalar a nivell autonòmic algunes lloables iniciatives, casos del País Valencià, Galícia o Navarra, així com algunes iniciatives interessants liderades generalment des de la societat civil o per associacions de familiars que, segons la sociòloga Cristina Blanco, estan configurant un important teixit social format pel voluntariat i la iniciativa privada, amb l’objectiu de visibilitzar i normalitzar el tractament del suïcidi com un problema sociosanitari de primer ordre, instant al seu torn les autoritats perquè prenguen mesures institucionals globals per a la seua prevenció.

Convindria igualment desenvolupar més estudis epidemiològics i d’investigació social. En definitiva, desenvolupar una prevenció que ha de considerar molt especialment a les persones o grups socials més vulnerables. Des d’aquestes línies volem aprofitar l’avinentesa per tal de reivindicar i posar en valor les aportacions que podrien fer els sociòlegs i les sociòlogues per una millor comprensió, interpretació i actuació sobre el tema, per exemple, formant part dels equips professionals multidisciplinaris de caràcter sociosanitari.