Porfídia

En el segon volum de la Història de la literatura catalana, Martí de Riquer explica les diverses modalitats de reptes que acostumaven dur a terme els cavallers. Mitjançant les lletres a tota ultrança els genets es reptaven en un pont, en un pas; simplement per demostrar el seu valor, ara en diríem el seu masclisme. També és coneguda la missió de Vicent Ferrer pacificant no sols la ciutat de València, sinó bona part del regne que com és ben sabut estava immers en lluites entre bàndols, sobretot els Centelles contra els Vilaragut. Després, però, al llarg de l’edat moderna, els conflictes i les bandositats nobiliàries continuaren sagnant el territori.

I no sols eren nobles. Em ve ara a la memòria el cas d’un burgès, Jeroni Sòria. Era un comerciant amb una feblesa: escrivia. No vull dir que sols feia les necessàries anotacions sobre negocis i transaccions, sinó que també mantenia un dietari. En ell escrivia tot allò que li interessava, des de notes per als negocis, a esdeveniments familiars i cívics; de tot. Joan Fuster ja va cridar l’atenció sobre la importància dels dietaristes valencians. Amb ells no sols s’ha conservat la llengua viva que, en aquell moment el poble parlava, sinó que també hi ha totes les referències, per bé que filtrades per l’interès de l’autor, per suposat, de la vida social de l’època. Si mencione Jeroni Sòria és perquè en gener de 1529 el va reptar el notari Andreu Martí Pineda; dos persones, per a l’època, cultes. Es creuaren les cartes acostumades de desafiament. Es bateren a Alfara, es feren algunes ferides i tots dos tornaren sobre la mateixa haca «com a germans a Valençia».

No són escassos els col·loquis i congressos referits a l’honor i les lluites per la honra en les societats mediterrànies. En este sentit no deixa de ser curiós com els diccionaris hispànics; és a dir, els de les llengües hispàniques, coincidixen a assenyalar l’honor com una «qualitat moral». És cert que si filem prim trobarem que el Diccionari Normatiu Valencià parla de «principis ètics»; per al cas, el mateix. Recorde una anècdota referida per Borges en la què un porteny li confiava: «senyor Borges, yo he estado muchas veces en la cárcel, pero siempre por homicidio». En algun relat del mateix autor, crec que en «El encuentro», les navalles prenen vida pròpia, volen continuar el duel d’antics enemics i són elles les qui trien els hòmens que, successivament, hauran d’enfrontar-se. I una qüestió de prestigi era triar la navalla més curta, cosa que denotava valentia, masculinitat i honor.

Si ens anem al nord, per exemple a Anglaterra, trobem que allà este concepte es definix de manera més asèptica, pragmàtica: «something»; quelcom, alguna cosa que estàs molt content de fer perquè la gent t’està mostrant un gran respecte. Així almenys ho definix el diccionari que tinc més a mà, el d’Oxford. No pensem que este era costum estrany o de tavernaris: en ell incorregueren quatre primers ministres britànics. El darrer en enfrontar-se per honor va ser el Duc de Wellington contra Lord Winchilsea el 1829. I si el fred dels països no ha estat eximent de l’escalfament de la sang, tampoc la cultura ha estat garant del predomini de la raó sobre la força o la destresa de les armes. En 1726 François-Marie Arouet mantingué una disputa amb un cavaller, Guy Auguste de Rohan, sembla que pel favor d’una dama. Este últim s’havia negat a batre’s en duel amb Arouet argumentat que era un plebeu. Al remat el súbdit va anar a parar a la Bastilla i, d’allí isqué per exiliar-se a Anglaterra. La contradicció rau en què, com vostès ja saben, l’exiliat era el filòsof il·lustrat Voltaire. Passaren els anys i en l’ambient de la culta Viena de principis de segle XX no eren infreqüents els assalts a espasa que pretenien provocar una cicatriu en la galta de l’oponent; «Schmiss», en alemany, de ferir o colpejar en la galta. La cicatriu, per suposat, quedava com a signe indeleble de valentia i honor.

Ni tan sols la literatura acaba sent un eximent d’este costum inveterat. Ja saben vostès que el novel·lista valencià Vicent Blasco Ibáñez, quan era diputat va desafiar un tinent. El militar va presentar la seua dimissió per poder batre’s amb el novel·lista. Afortunadament per a la literatura, i per suposat per al fecund autor, la ferida causada per l’exmilitar no provocà més que una contusió.

Tant se valen els motius de la porfídia. El més lamentable, l’irremeiable, és la mort d’un dels jóvens que es trobaren a Burjassot. Podem pensar que la suma no desdenyable de lleis orgàniques d’educació no han rendit el profit suficient. Estic segur que tots dos jóvens han estat escolaritzats: és d’obligat compliment. Estic segur que tots dos havien rebut les necessàries admonicions per part del professorat dels seus instituts. I llavors? Llavors, més enllà dels imponderables de la condició humana, no podem més que considerar que, malgrat el potencial irracional que a tots ens assetja, la cultura i la raó han sigut, i són, el fre per detindre, quasi, estos costums ara potenciats per les xarxes socials. I és que contra la violència, a la manera de Sísif, hem d’estar sempre recomençant, insistint.