Al carrer de la Marquesa

No és el cas d’este carrer, el de la Marquesa, on ens hi trobem ara, a la vila d’Ayora, així nomenat en honor a Mencia de Mendoza, marquesa de Zenete i senyora d’esta població. Va ser ella, dama il·lustrada del Renaixement espanyol, qui va cursar les instruccions per l’ampliació urbana d’esta població, de manera que es va traçar el carrer que hui en dia porta el seu nom: Marquesa de Zenete. Amb quasi quatre-cents metres de llarg i deu metres d’ample, Cavanilles assegurava que era el carrer més bell del Regne, incloent la ciutat de València, puix, en aquell temps no hi havia cap tan bellament traçat.

Continuem caminant el meu nebot Pau Ferrando i jo. Ens adrecem cap a l’església de l’Assumpció. Es va començar a edificar el 1508, el mateix any en què va nàixer l’esmentada senyora i, a la seua sensibilitat, es deu la façana renaixentista evocadora dels cànons de Vitruvi. L’harmonia està basada en les proporcions de la regla d’or, cosa per la qual, les ressonàncies pitagòriques ens proporcionen concordances quasi musicals. Ens trobem davant d’un dels principals nuclis de l’arquitectura renaixentista valenciana. D’altra banda, entre els tresors documentals que la parròquia custodia hi ha el quadern manuscrit de la pressa de possessió de Mencia de Mendoza com a senyora d’Ayora. Després de voltar per la vila, un dinar opípar: cuina tradicional del poble. He d’obviar el nom del restaurant perquè estem convençuts que, ací, l’excel·lència culinària és general.

Eixim cap al castell, però abans ens aturem per admirar la primitiva església de Santa Maria la Major, on segurament s’hi van celebrar les noces de la dama amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. Estes bodes van aplegar els personatges més importants de la monarquia hispànica, atesa la qualitat dels contraents. Pau vol conèixer de primera mà els paratges de les festes. Optimista ell, pretén que els seus alumnes s’ubiquen en este context per escriure un guió basant-se en els fets històrics. Es tractava, en sentit literal, d’una boda d’estat. El duc de Calàbria estava viudo de la reina Germana de Foix des de 1536, però calia allunyar la temptació d’una boda amb una dona jove. Motiu: que el duc de Calàbria podia al·legar drets històrics sobre el tron de Nàpols i llegar-los als seus presumptes fills. Recordem com el rei Ferran d’Aragó havia recuperat per la Corona d’Aragó l’esmentat reialme de Nàpols, una autèntica joia per a la monarquia. L’Emperador, per tant, va pensar en esta boda, diguem-ne d’Estat.

I és que Mencia de Mendoza no era jove, però era cultíssima i, sobretot, tenia un patrimoni extraordinari del què el duc mancava totalment. Tot i això, Ferran d’Aragó s’havia resistit, entre altres coses, perquè tenia una amant, cosa de la què al remat, se’n va assabentar la marquesa. Conclusió: va ser el totpoderós secretari imperial Francisco de los Cobos qui, seguint la consigna règia, dictaminà que la boda havia de culminar-se sense més subterfugis ni dilacions. I així va ser: la cúspide de la noblesa es va concentrar a Ayora per a celebrar les noces. ¿Què es dirien marit i muller quan s’acabaren les fanfàrries i es quedaren sols? Múltiples guions esperen.

Continuem cap al castell. Malgrat els esforços municipals per anar restaurant-lo, hui la fortalesa-palau encara és, en gran part, una ruïna. La pèrdua patrimonial no es casual. La vila va ser partidària de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió, i esta opció la va pagar ben cara després de la derrota d’Almansa: les tropes borbòniques van damnar fortament el castell, cremar l’arxiu municipal i una bona part del parroquial. Tot i això hui podem admirar l’única empremta certa que queda de l’etapa de la marquesa: la nomenada «porta falsa», la bellesa de la qual encara es pot contemplar des de la carretera d’Almansa. Els estudis actuals basats en gravats antics mostren com, més que una funció defensiva, en l’època renaixentista era un palau amb més de quatre altures. D’ací que, fins i tot, s’haja pogut rastrejar la ubicació de l’estudi i la biblioteca d’una de les ments més preclares del Renaixement espanyol, però que pel fet del ser dona, la seua importància ha quedat enterbolida al nostre país.

Continuem admirant el paisatge des del castell. Al recer del sol de la tardor Pau em comenta tot un seguit de films on es planteja la possibilitat d’enamorar-se d’una dona difunta, tot i que al final aparega viva: Laura de Preminger, Vertigen de Hitchcock. Més tard en The Human Resources Manager -basat en la novel·la Una dona a Jerusalem d’Abraham B. Yehoshua)- Eran Riklis, no fa trampa: la dona és ben morta. Pau diserta sobre el tema per l’atracció que este personatge femení ens suscita cinc segles després. Mencia era grossa, però bellíssima. En algun lloc vaig llegir que estar grossa era una manera d’evitar els embats sexuals del duc. En qualsevol cas, Mencia va procurar per a sons pares el monument funerari renaixentista més important de les terres valencianes, alhora que ella, fidel als seus principis erasmistes, optà per una tomba quasi anònima en terra als peus del túmul en la capella reial d’Alfons el Magnànim de València.

Baixem. Una professora de secundària ens parla de l’institut d’educació secundària d’Ayora que se’n diu Fernando III. Estem a punt d’abandonar la vila i ens trobem amb la paradoxa següent: Mencia que tant es va preocupar per l’educació, que va becar estudiants a París, ajudar intel·lectuals com Lluís Vives o impulsar la renovació humanista de la Universitat de València, no té ni un institut al nostre país que recorde el seu nom; cosa que, per cert, sí ocorre a Breda. Encara en 2019, Levante-EMV, edició del 16 d’abril, indicava que volien posar-li el seu nom a un carrer de València. Ignore si ja el té. Es quedava curt Joan Francesc Mira: no sols destrossem l’horta, el nostre patrimoni; també la nostra història. Això sí, ens queda, i per molts anys, el carrer de la Marquesa.