A punt de complir dos anys pandèmics queda demostrada la fragilitat col·lectiva. La preocupació s’eternitza, però millor si el virus passa pel costat i li toca al veí. Igual que el nostre femer domèstic, una mala consciència dipositada al contenidor escaient, sabedors que anirà a abocadors més o menys incontrolats, a poblacions on després criticarem pel mal flaire. La vacunació ens havia donat un xut d’optimisme que òmicron ha rebaixat a la quota zero. I en espera de noves soques, anem tirant, immunitzats a les xifres de positius, i sobretot de morts. L’escandalosa quantitat de difunts, ja anem per cinc milions i mig en tot el món, augmenta entre la resignació del silenci. La grip de 1918 es va emportar entre 50 i 100 milions de persones en el planeta, una quantitat tan variable per la falta de registres oficial en bona part del globus en aquelles dates. Fins i tot el negacionista més ignorant sap que la ciència ha avançat molt en un segle gràcies a les inversions públiques en investigació.
Els millors estudis pneumològics estimen que el canvi climàtic provoca unes 250.000 morts anuals, amb una progressió creixent. Un fenomen incontestable que al principi comptava amb poc adeptes i el menyspreu de molts governants i que ara és una de les màximes prioritats a l’agenda d’organismes internacionals. Les altes temperatures registrades, i la diferència tèrmica entre el dia i la nit, durant les passades celebracions entranyables són l’exemple que la cosa va a pitjor.
Que les dues crisis, pandèmica i climàtica, necessiten solucions globals tampoc ho dubta ningú. En canvi, la generació de governants ‘fake’ que patim, només mira les calamitats amb la miopia d’un adolescent. L’any passat ja ens va costar una saturació sanitària ‘salvar Nadal’, i ara anem pel mateix camí de tensió assistencial en atenció primària. Mentrestant, la certificació electoral de la llibertat és una ‘caña’. Els càlculs partidistes desacrediten als gestors, per això m’alegra sentir al president de la República Francesa que emmerdarà als no vacunats. No tenim ningú a l’altura de Macron a cap dels governets que patim. Segurament perquè encara no han assimilat la triple regla d’or bàsica: llibertat, igualtat i fraternitat. Quantes revolucions pendents!
