Estem entrant en el temps de les faves. Tot i això, no deixa de sentir-se, al llarg de l’any, expressions com «això està fet amb la punta de la fava», davant d’alguna cosa senzilla de realitzar. És que venim, parlant de faves, d’un món tradicional, que és susceptible de ser catapultat a l’esfera de la mestria i l’estètica, en forma de símils i metàfores, quan, en aquest cas, ens estem referint al membre viril, i, d’aquest, només la punteta. La que treballa, no cal usar-ne més. La creativitat regna. Ja ho deia el joglar aquell:
A la punta de la fava
jo tinc un clavell florit
on hi ha gresca tot el dia
fins al punt de mitja nit.
Resulta que la satisfacció d’una necessitat reporta benestar, o, dit d’una altra manera, produeix plaer. Menjar, per exemple. Menjar faves, que reporten vitamines i antioxidants a més de proteïnes i fibres. I, al paladar, no et dic res: què bones, les faves sacsades!, o les faves tendres que prenien de bon matí per esmorzar a les cases i carrers de València. Quina sensació de plenitud, i quin plaer, menjar!... I el plaer demana plaer, més plaer!... Ep-ala! Tot ha de tindre mida. No cal tampoc que ens quedem amb allò de «són faves comptades», no; mengem el que necessitem, no més, perquè «tots els dies faves, són massa faves».
Donem-nos compte que no hem de caure en la dependència; la busca excessiva de la satisfacció o del plaer seria dependència. Encara que menjar faves tots els dies, més que una dependència, era una necessitat. La camada de faves del bancalet donava bona producció i ens venia d’allò més bé. Menjar faves no és pecat; usar massa la punta de la fava podria ser luxúria (et quedaràs tuberculós, en deien abans).
Mira, «toca’t la fava», hom diu per deixar amb un pam de nassos a l’oponent. O siga, que (el símil «fava») serveix per a un trencat com per a un descosit. En aquest cas, ja no és la punta només, t’has d’agafar a tota la fava per consolar-te. Sí, no és estrany que el mateix Pitàgores creara una secta «antifaves», per considerar-les perilloses; i els monjos medievals les veien pèrfides perquè alçaven la libido.
Però, mira, una variant de la fava, el garrofó (a altres llocs en diuen «bajocó»), realça l’arròs, catapulta la paella, dita «valenciana» arreu del món, menys en alguns llocs i llogarets de les nostres terres, on s’afanyen a canviar-li el nom per estranyes raons. És que «el més fava fa rellotges».
O, vist d’una altra manera, «per tot arreu couen faves». Què li farem! Si les faves són bon aliment i regal al paladar: endavant! Si, metafòricament parlant, són maror i mal de cap: deixem-ho a un costat. Encara que, en aquesta vida, molts s’apunten de bon gust a «pelar(se) la fava».
