Com la tenaç Cassandra que avisa del perill d’introduir en Troia el cavall de fusta que els aqueus havien deixat a la platja, Alberto Garzón adverteix del perill de les macrogranges. I quina és la resposta del lobby càrnic i agrari, PP, Vox i presidents autonòmics suposadament d’esquerres? Que no mirem cap amunt, com al film ‘Don’t Look Up’. El ministre de Consum diu una obvietat i, com els científics de la pel·lícula, també pateix el menyspreu. L’actual model econòmic no admet cap crítica i per tant no hem de mirar cap a on hem de mirar. No hem de prestar atenció al que hi està passant. Que la ramaderia industrial danya la salut, provoca emissions d’efecte hivernacle, contamina les aigües i és cruel amb els animals? «A qui creus, a mi o als teus propis ulls?» La despolitització dels sectors populars afavoreix l’statu quo; i com una cosa és la realitat i una altra la realitat que construeixen els mitjans filoabascalistes i negacionistes ambientals, dóna ganes de fer un Labordeta i enviar-los a la merda! Com fa temps que he deixat de posar ciris a la Mare de Déu de la Bona Fe, no m’empasse la interpretació de certs mitjans de comunicació sobre les declaracions de Garzón al The Guardian. Així que m’he entretingut llegint l’entrevista al diari britànic, i darrere d’una frase treta de context —políticament ingènua, però veraç— sobrevé la distorsió mediàtica on l’aparença de veritat s’imposa sobre la pròpia veritat i, seguint la teoria de l’agenda setting, amaga la gravetat del problema centrant l’interès informatiu en dir qui és el «dolent» (Garzón, naturalment) i quins són els «bons» (els que demanen la seua dimissió). Opinió legítima, si no tingués per base una fake news. El que no entenc —o potser ho entenc massa— és per què alguns socialistes li fan el ressò als grups de poder econòmic i als seus mitjans. I és que cada dia cobra més sentit la frase de Malcolm X: «Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit».
