Enguany, pels temps guanyats contra els temps perduts, escoltant imatges i veus centenàries: la bellesa d’Ava Gardner, el de la crítica de Pasolini, o el de la ciència poètica de Gabriel Ferrater, se m’ocorre de recordar la tardor de fa cent anys, quan va morir Marcel Proust, el mestre de la memòria escrita ‘À la recherche du temps perdu’, cinc dies després del naixement de Joan Fuster, a qui l’obra li semblava apta per a ser llegida durant una tuberculosis larga y apacible, en sanatorio de pago.

Precisament, els mèrits proustians no existirien sense una família molt actual: son pare, l’higienista Adrien Proust, «geògraf de les epidèmies», i el germà Robert, militant contra l’eradicació del còlera, i publicador dels tres darrers volums de l’obra. I el filòsof d’Henri Bergson, de qui el malaltús Marcel, va ser padrí de la boda amb Louise, cosina dels Proust.

I res no n’entendríem sense l’adhesió inqüestionable a l’àvia materna Adèle, dama sensible dels salons de París, de la música i de la literatura. I sobretot: aquell incansable univers literari escrit amb frases llargues o més que llargues, no pretén una concepció abstracta del temps, sinó una crònica d’un temps caducat en el moment de la mort de la mare, Jeanne Weil. Des d’aquell moment, orfe reclòs a la seua habitació, folrada de suro, en el Boulevard Haussmann, o al carrer de l’almirall Hamelin, pervisqué entre malalties, dormint de dia, i eixint, si de cas, de nit... I escrivint.

És la mare. Va ser la pàtria de la magdalena fundacional de la infantesa, i el primer glop de la tassa de te oferit per la mare a París, evocador del ritual infantil de la tia Leoncie els diumenges de matí. I és aquesta pàtria difícil: «el plaer deliciós m’envaí... I em convertí les vicissituds de la vida en indiferents, els seus desastres en inofensius i la seua brevetat en il·lusòria, tot del mateix mode amb què opera l’amor... Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent i mortal.».

Així mateix, contra totes les pandèmies. La nostra generació perviu i escriu, gràcies a aprenentatges decisius com el d’aquella magdalena de la infantesa, foradada amb el dit i mullada amb vi –o segons la fórmula pràctica, amb la berena del pa amb vi i sucre-, i no presa en un saló burgés, sinó ja sense deixar de córrer pel carrer, o siga, pel món.