Quan la llum la dóna l’absència es posa de manifest el símptoma que precedeix l’anomalia. València com a paradigma musical i les seues forces coercitives en l’àmbit del cor han donat com a resultant un reialme on el desgovern erigeix per eliminació als afiliats a escenaris escassos.

No és nova la reflexió sobre les necessitats de dotar a València d’un mapa coral professionalitzat començant per la dels seus directors i directores. Atès que els que han d’aportar alguna cosa realment interessant i significativa estan fora del territori (David Gálvez, Miguel Ángel García Cañamero, Òscar Payá,... per citar només alguns dels grans que fan coses grans) les possibilitats de redempció són gairebé improbables. El cor com a instrument és encara menor en l’imaginari col·lectiu del músic valencià no sense raó, tenint en compte l’escassa repercussió mediàtica, professionalització esmentada i preparació limitada en l’àmbit de la direcció.

Els espais formatius oficials no han contribuït a sumar directors i directores de cor amb possibilitats reals d’ocupabilitat professional. Encara no hi ha hagut qui amb la sola titulació del nostre conservatori hagi accedit a un lloc rellevant. Els que ensenyen no són titulars en cap formació professional i els seus criteris interpretatius es basen en l’ocurrència, atorgant el mateix valor al que els grans fan que a la seua capacitat de imitar-los, sense referències reflexives, com si la semblança suplís la ignorància.

En un marc sonor com València, on la qualitat dels cantaires és de primer ordre es fa difícil entendre els contextos socials del món coral. L’escassa atenció cultural en altres àmbits no pot ser suficient consol. Les orquestres i, malgrat que en menor mesura, les bandes en la Comunitat són abundants. Nogensmenys, encara no han esclatat en una excel·lència professional. No és així en el món coral on les associacions eidètiques escasses fruit del desconeixement selectiu i conscient -dins i fora de l’àmbit musical- han servit d’entrebanc per a deixar una empremta social i cultural encisadora. Davant aquest panorama les preguntes subjacents són moltes però les limitaré a tres: On està la protesta generalitzada del sector per a una assumpció real i merescuda del nostre gremi? Per què entitats responsables de difusió artística no tenen en compte les propostes professionals que com a brots en un pedregar apareixen en la nostra terra fèrtil? Per què València ostenta aquesta tendència insòlita a negar el seu propi talent si no és el corporatiu de torn?

L’hàlit d’aquest article no inclou una solució però sí convidar a la reflexió a tots els agents implicats en el procés artístic: la participació activa tant de directors i directores, cantaires, institucions i el públic són fonamentals per a un veritable, seriós i capacitat espai coral a València. Els directors i directores de cor haguessin de deixar l’hàbit de ser figures passives a l’espera del miracle. Els cantaires, més exigents i inconformistes cap als qui els dirigeixen. Les institucions, més transparents i menys aficionades al nepotisme. Tot això portaria com a conseqüència lògica al fet que el públic comptés amb criteris més elaborats que impedissin -com ocorre en països culturalment civilitzats- l’atropellament estètic i pauperització del fet de cantar artísticament. Existeix un cor professional format per cantaires excel·lents i que encara no ha pogut actuar a València malgrat haver demostrat la seua solvència individual i colectiva en concerts simfònic-corals a altres indrets. Una realitat com tantes altres silenciades per a evitar el compromís de la comparació o la por davant la vulnerabilitat de tenir que valorar positivament una proposta pròpia però tractada com aliena.

La voix de l’âme (la veu de l’ànima) és un cor professional que no ha actuat mai a València. La voix de l’âme és un cor professional integrat alguns dels millors cantaires valencians i valencianes i que, al·legòricament, donen veu a una necessitat imperiosa de professionalitzar el món coral per a treure’l del seu ostracisme corporatiu, institucional i social. La voix de l’âme, però, no hi compta a València.

Si d’un espai àrid musicalment estiguéssim parlant la necessitat es convertiria en virtut darrere de posar en valor totes les opcions musicals presents. Però parlant de València -malgrat que ja pesa més la tradició que la realitat- costa entendre que les opcions siguin reiterativament les mateixes sense un àpex de constructivisme o evolució edificada en l’excel·lència, terme que sembla estar en l’espectre de l’esnobisme, quan aquest és només una estilització de la ignorància i aquell el propòsit primer i últim de qualsevol músic, entitat o públic mínimament exigent. La voix de l’âme és la veu en el desert que desitja ser escoltada en un lloc on tenim l’esperança que torni a ser motor de futur cultural emancipat d’una llista nominal fora de la qual res hi cap.

La caverna que va descriure Plató no és fútil ni metafòrica. Així és el nostre món musical. Les noves propostes ja no són estimulants sinó amenaçadores. La por, eina per a aferrar-se al que ni tan sols és de ningú.

Maria Carme Arnau, creadora de bellesa en forma de paraula, ho diu molt millor: «Així, dia rere dia, em traduesc en paraules/ i acumule paraules, gotes de mi mateix./ I parle de com l’existència s’ha convertit en una qüestió de desviar els ulls, d’ajupir-nos /davant de tantes i tantes barbàries; /a penes algunes veus s’alcen fermes».