Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí

David Orange i ‘Succesion’

David Orange

Dimecres l’editorial Planeta va portar a València periodistes de mitja Espanya per la presentació del llibre de David Orange ‘Romperás la noche con un grito’. L’escriptor valencià que més s’apropa a Stieg Larsson els va passejar per Ciutat Vella, l’Eixample, el Tremolar i l’horta d’Alboraia, al mateix temps que els explicava els escenaris del seu relat de nadons furtats farcit de pederastes i policies corruptes. No coneixia l’autor i tampoc havia llegit el seu primer llibre ‘La Chica del Semáforo y el Hombre del Coche’, però té una escriptura addictiva que fa la narració fluida. Quan li vaig fer l’entrevista estava encuriosit per conéixer l’autor de thrillers que s’amaga darrere d’un treball d’ergònom a La Fe, perquè com va dir Chirbes sempre és millor llegir els llibres i fugir dels escriptors, la majoria dels quals té un ego com la catedral inacabada de València. En conec uns quants que amb novel·letes d’anar per casa es pensen candidats al Nobel, i d’altres que amb versets que mai guanyarien un premi faller d’enginy i gràcia són capaços de comparar-se amb Rimbaud i Baudelaire.

Orange és un gran lector del gènere que practica d’una manera homologable, té pudor i admet crítiques, cosa que no fa cap de la colla de lletraferits criats entre concursos literaris apanyats. Però em va guanyar quan confessa que se sent més còmode amb protagonistes femenins com el de la inspectora Bru. I no sé per quin motiu en va vindre al cap un episodi de ‘Succession’ de la tercera temporada, quan la majoria de la família Roy, llevat del díscol Kendall, acudeix a la selecta cita semi secreta del nucli dur dels republicans que ha de decidir el candidat a la presidència més adequat als interessos del seu empori. Allà el patriarca Logan fins i tot s’enfronta amb la seua filla Shiv per optar pel candidat més de dreta extrema. Resulta que passats ja vint-i-dos anys del segle XXI, els guionistes ni posen cap dona entre els possibles elegits. Està clar, era més fàcil que un afroamericà fora president dels Estats Units que una dona. Ni Sant Antoni Abat ens allibera de la misogínia global.

Compartir el artículo

stats