L’excomissari Villarejo segueix posant en marxa el ventilador sobre les infames clavegueres de l’estat espanyol, després d’haver-ne sigut un membre destacat durant quatre dècades. Potser és el personatge que més informació té de totes les actuacions criminals que n’hi ha hagut en la història recent. Ha treballat per a 11 ministres d’interior, des que fou reclutat com a agent encobert per J.L. Corcuera (el de la llei de la puntada de peu a la porta del PSOE), el mateix que li va encarregar l’Informe Veritas sobre la vida de polítics, periodistes, empresaris i jutges (com B. Garzón, per haver investigat els assassinats del GAL).

Tot i la miserable categoria moral de Villarejo, les seues declaracions refermen les sospites sobre un muntó d’escàndols polítics i aprofundeixen en d’altres ja judicialitzats. Segurament, un dels seus objectius és perllongar la causa contra ell –en una fugida cap a endavant–, i intentar minimitzar-ne les conseqüències penals. No obstant això, no es pot menysprear la importància de les seues revelacions. De fet, quan trau a relluir els tripijocs del PP i dels seus principals dirigents (Gurtel, Kitchen o Púnica) el PSOE se’l creu a ulls clucs. Si és a l’inrevés (cas Zaplana, Veritas o PISA contra Podem) el PP no dubta a afirmar que allò que diu Villarejo va a missa.      

Les clavegueres criminals de l’estat espanyol vénen de lluny. Durant la dictadura de Franco, la immundícia del règim era totalment explícita i arribava fins al coll d’una ciutadania gairebé ofegada, controlada i amenaçada diàriament. Posteriorment, en la cacarejadada transició cap a la democràcia, les clavegueres seguiren controlades pels mateixos gossos amb uns altres collars, en un intent de fer les seues malifetes d’una manera més discreta, però igualment deplorable. Una actuació que va tindre el seu màxim exponent en el terrorisme d’estat dut a terme durant els governs de Felipe González –el senyor X de la trama, segons els documents desclassificats de la CIA.

Possiblement, una de les prioritats de la gentola fonamentalista que controla les clavegueres de l’estat és la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya. Capaç d’emprar tots els mètodes al seu abast, encara que hagen de deixar de costat tota legalitat. Els fins justifiquen els mitjans en la seua croada. I les proves de Villarejo sobre l’Operació Catalunya en són un bon exemple. Un muntatge presumptament organitzat pel Ministeri d’Interior, dirigit per J. Fernández Díaz (PP) per mitigar el moviment independentista i destruir els seus líders, manipulant documents, correus electrònics i gravacions d'àudio.

I com a prova recent d’aquesta exacerbació espanyolista trobem les darreres confessions de Villarejo sobre els atemptats de 2017 a Barcelona, en què assenyala que “el CNI va potenciar una cèl·lula terrorista dirigida per un confident (l’autor intel·lectual) i que se’ls va escapar de les mans”, amb el resultat de 17 persones mortes i 152 de ferides. Que l’objectiu només era “provocar un xicotet esglai i l’aparença de risc” per frenar el referèndum de l’1 d’octubre i el procés sobiranista. Uns fets que haurien de produir la revisió del cas, si més no, per negligència, així com la creació d’una comissió d’investigació –reiteradament negada al Congrés per PSOE, PP i Cs–. Unes pràctiques pròpies de dictadures, que impedeixen la consolidació d’una democràcia plena, amb garanties.