La nit de l’inici de la Gran Guerra mundial, a l’agost del 1914, Franz Kafka va precisar en el seu Dietari: «Alemanya ha declarat la guerra a Rússia -de vesprada, classe de natació». I la nit del més recent intent de cop d’Estat a Espanya, al febrer del 1981, Joan Fuster esbandí biogràficament la por, amb el seu article El rodaballo (no el peix, sinó la novel·la que llegia al llit).
Amb aquests lúcids precedents contra l’alarma, ¿quina actitud cal prendre davant els secrets jocs tragicòmics planetaris, a propòsit dels jocs prebèl·lics o presumptament diplomàtics imposats a Ucraïna?
Eixa nova pandèmia criminal, amb atacs de moment cibernètics, però amb l’amenaça de tallar-nos el flux de gas en ple hivern, se suma als assots de l’altra pandèmia quotidiana, la de la Covid, per a la qual almenys hi ha vacuna disponible. I la vida quotidiana de la gent del país de Gógol –el de les Ànimes mortes i El capot-, ja dubta entre la indiferència o l’exili. O acollonida es prepara un refugi familiar. O s’encomana a la Icona de Vladímir, una Mare de Déu de la Tendresa, duta a Kiev el 1131 des de Constantinoble... I exposada a la Galeria Tretiakov de Moscou.
Exigir la pau. No solament l’hispànic amb el «No a la guerra» que no vàrem evitar, sinó la «pau perpètua» d’Europa -de Kant i abans de l’Abat de saint Pierre i de Rousseau-, com a principi democràtic, racional i emotiu. No pintem molt en el tràgic joc. Però jo, de moment, procedisc a sumar-me a Franz Kafka i a Joan Fuster, evocant un personatge que ja vaig involucrar en aquesta columna l’any 2018, dedicat a l’afinació de pianos, màxima expressió de la diplomàcia –art cultural que també aquests dies s’agraeix dipositat en frases amables o preventives, equidistants entre l’eufemisme i el sarcasme.
Ell, un violinista ucraïnés de València, a partir de la cabal comprovació de la freqüència del La2 o La3, suscitava allò que ara, per la pau i sense morts, cal aconseguir. Cada tecla del piano –cada país o cada ciutat o cada sector social, o vaja, la gent- emet un so i uns harmònics: no un so victoriós o derrotat, sinó una indicació del camí cap a l’exacta convivència de tots els altres, fins a trobar cadascuna el seu nou lloc al món, o el seu lloc al nou món.
