La CEOE i la FAES d’Aznar han donat el vistiplau a la proposta del govern que modifica la reforma laboral del PP de fa 10 anys. Ho diuen clarament: s’hi manté el 90% del seu contingut i consolida aspectes fonamentals de la reforma de Rajoy: la reducció del cost d’acomiadament, la supressió dels salaris de tramitació, la negació de les peculiaritats territorials, la mobilitat geogràfica sense negociació, els acomiadaments col·lectius i els de previsió de pèrdues, les pròrrogues unilaterals de jornada, la modificació de la classificació professional sense acord...

I també hi han pegat la cabotada CCOO i UGT, que abracen sense complexos la reformeta laboral formulada per la Ministra de Treball. Uns sindicats que varen convocar una exitosa vaga general –el 2012–, amb arguments contundents contra unes normes laborals que avui beneeixen com a bons escolanets, després d’haver-ne maleït les greus conseqüències. S’han reconvertit al marxisme del Groucho més punyent quan confirmen que tenen uns principis, però que si no agraden als poders econòmics, en tenen uns altres. I fer bondat té premi: els cauran més de 100 M€ dels fons europeus per a reformar les seus sindicals.

S’ha produït una veritable quadratura del cercle amb aquesta inversemblant submissió sindical. Un autèntic miracle ocorregut justament després de la visita de Y. Díaz al Vaticà. Segur que la intervenció del Papa tingué els seus efectes. Com també n’ha tingut en l’intercanvi de favors produïda en la recent escenificació de Sánchez amb la Conferència Episcopal, que consolida el robatori de 100.000 propietats immatriculades per l’església des de 1946 i tots els seus privilegis, provinents del vigent i anticonstitucional Concordat franquista.

I, precisament, en un moment de la legislatura en què el govern pot sumar la majoria suficient per a complir la promesa electoral de derogar la reforma laboral, ens presenta una reformeta que no va al moll de l’os dels privilegis empresarials. Uns canvis cosmètics a fi d’equiparar-la a les normatives neoliberals comunitàries, una mica menys malicioses. Amb l’intent de minorar la temporalitat (que duplica la mitjana europea) o situar la prevalença del conveni sectorial sobre el d’empresa. Mesures necessàries però totalment insuficients.    

En uns dies es votarà al Congrés la validació de la proposta aprovada pel consell de ministres i Sánchez i Díaz ho tenen una mica pelut. Necessiten els vots dels partits de la investidura i la cosa no pinta gens bé, ja que se’ls ha presentat un acord sense dret a modificacions. Són llentilles –si les vols les menges i si no les deixes. Caixa o faixa. O tot o res. Una prepotència que pot dur a un atzucac i al protagonisme de Ciudadanos que, com la patronal i els sindicats oficialistes, accepten la proposició del govern, sempre que no es toque ni una coma. O pitjor encara, que el PP s’hi abstinga i tombe les pretensions progressistes de la reformeta.

Mala peça al teler té el govern. Els canvis de 180 graus en política són molt perillosos. De fet, la intenció de vot directe del PSOE i UP està caient en picat pel desencant provocat en la pròpia parròquia. La política del mal menor no pot ser la filosofia bàsica de l’esquerra. La classe treballadora i la joventut –condemnada a l’atur o a la precarietat– és mereixen un respecte. L’incompliment reiterat de les promeses electorals pot resultar catastròfic, provocar abstencionisme i donar més ales al vot de les extremes dretes. Cal evitar-ho!