Pressió, quina pressió?, si som quasi tots milionaris!, deia, ans d’acabar l’any, l’entrenador de bàsquet del Barça... Ara Djokovic no es volia vacunar, i volia jugar el campionat de tennis d’Austràlia, i el jugador internacional de bàsquet del Barça Mirotic se solidaritza amb ell, i els jutges se’n fan un bon embolic. «Si no fóra pel futbol, molts estaríeu servint en un McDonalds, afirmava l’expresident del Cristal Palace club de futbol. És a dir: lliçons, les justes!; i a aplicar-se!, jugadors i entrenadors. Però... ara falta qui ha de posar el cascavell als presidents de futbol. Per exemple, a Peter Lim... Home!, acabe ja d’una vegada el camp de futbol nou Mestalla! No hi ha contractes i compromisos? No hi ha lleis? És que el nou Mestalla sembla quasi com el Coliseum de Roma, una ruina majestàtica a visitar; ja ho fan el gats de la rodolada, que hi campen sense camiseta, ni àrbitre ni control, ni consol... Per què no se l’inhabilita, al Lim, o se li confisca la cosa, o se’l sanciona?... També Juan Bautista Soler, Paco Roig, Cortés, Llorente, ploren desconsoladament el que no pogueren conservar. Sempre quedarà el desfogament, és a dir, cridar i xisclar, Peter Lim go home!
I què direm del senyor Català, president del Llevant Unió Esportiva, el club més antic del País Valencià, que, després dels gols dels generals Soldado i Morales contra el Mallorca en la primera victòria de l’any, venia de vint-i-set jornades de lliga sense guanyar, i 61 milions de deute. Són el club granota, que pega salts desmesurats, saben cap on?... Home, faça alguna cosa, a més de tirar i canviar entrenadors sense parar. Té pendent la construcció de la Ciutat Esportiva a Natzaret i la remodelació del camp. Un club gloriós, que té els seus orígens jugant en el camp de la Platja, en l’anomenada en aquell temps Platja de Llevant. A este pas, senyor president, confiem que no acabem jugant al carrer o a l’horta. A vore si és veritat que ja hem superat el bloqueix anímic, psicològic i de joc de tots els granota, i s’enceta una etapa tranquil·la i gloriosa!
I ja la traca, el president de l’Hèrcules CF, Enrique Ortiz. Bo, president no, expresident. Ell és màxim accionista, i s’amaga al darrere, i en posa un altre al davant. Fins i tot, ha arribat a oferir-li la gestió i la presidència a Toni Freixa, exdirectiu i candidat a la presidència del Barça, per tractar de posar remei a tot allò que potser no tinga massa remei. Ell, acusat, confés, després penedit i contradit, escudat en algunes empreses buides o fantasma, hipotecat, condemnat per oferir regals, absolt de prevaricació i tràfic d’influències... Que va intentar muntar una zona comercial en els baixos del camp, o traslladar-lo de lloc per muntar un PAI de construccions. I a tot açò, no cal dir-ho, la millor cosa de l’Hèrcules, perdut en divisions inferiors i morós davant l’Agència Tributària després de varis Concursos d’Acreedors, són els «ecos» del seu himne:
¡Macho Hércules!
Alicante tiene tres cosas,
que en España son muy famosas:
son sus playas, son sus palmeras,
y su equipo que es el mejor...
no hay equipo que se le iguale,
es el Hércules campeón!
Tanmateix, a este pas, senyors de la presidència, Déu vullga que l’Hèrcules no acabe sent també això..., un «eco».
