A la part que habita en mi aficionada a la melancolia li encisen hipnòticament els pobles de costa en hivern. Potser és perquè part de la meua infantesa va passar, els caps de setmana de totes les estacions, en una zona de platja amb veïns ‘de tot l’any’, però confesse que sent una mena d’addicció incontrolable a la tristesa que generen les persianes baixades de les cases de primera línia, els xiringuitos d’estiu tancats, el silenci sols trencat per les ones que colpegen el terra en arribar a la vora de la mar.
L’altre dia vaig regalar-me una d’eixes intenses sessions d’angoixa i melangia acomiadant-me de tot un seguit de vells xalets que en pocs anys la mar engolirà, antigues vil·les amb noms de persona: Villa Carmen, Amparo, Teresa, Manolo, Joaquín.... Alguns dels seus propietaris han decidit ja tapiar portes i finestres assumint el fi d’una etapa, d’una història farcida de generacions familiars des que el iaio o la iaia decidiren fer-se una caseta vora mar. Altres es resisteixen penjant cartells on clamen nous espigons que posen fre a eixe oceà que creix fruit de l’escalfament global, de la mà de l’home, del canvi ambiental del planeta i que cada vegada està més a prop, assetjant i a l’espera d’un bon temporal que li done el colp definitiu.
En pocs anys la mar engolir, antigues vil·les amb noms de persona: Villa Carmen, Amparo, Teresa, Manolo, Joaquín...'
Les gavines criden desvergonyides i sobrevolen els caps de les poques persones que passegem per eixa platja en silenci i només un gos, divertit amb una pilota, anima l’escena quasi pictòrica. En menys anys dels que pensem moltes de les nostres platges no existiran. Ni la primera línia, ni la segona.... I costa digerir que les coses no són mai sempre iguals, malgrat que ens facen feliços, ni tampoc per a sempre.
