Divendres passat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovava la inclusió al Portal Terminològic Valencià de tres entrades relatives a l’estat d’indefensió provocat per l’allau d’informació. Al neologisme ‘infoxicació’ «excés d’informació que produïx en el receptor una incapacitat per a comprendre-la i assimilar-la», se sumen ‘infobesitat’ i ‘sobrecàrrega informativa’ amb la mateixa definició.
Ens entusiasmem a reivindicar la màxima transparència en les accions dels governs sense demanar que les dades que ens proporcionen siguen accessibles i proporcionades. Poder entendre què ha passat és infinitament més important que el fet mateix. Són com els milers de fotogrames sense editar. Una pel·lícula no es crea en el plató, sinó en l’estudi de muntatge. Així, és la selecció, l’esperit crític, la que ens ajuda a filtrar, a destriar la matèria rellevant de l’accessòria, deixant al marge la cridanera però no essencial i concentrar-nos en on marquem els límits: quines xifres considerem tolerables.
La saturació informativa provoca l’efecte pervers del desconeixement: la difusió de consignes i la banalització de la crònica que passa a ser només opinió. Es perd el diàleg, la conversa, per a imposar el monòleg, l’autocomplaença, la veritat absoluta, el dogma. En canvi, raonar: «discórrer donant les raons que expliquen o justifiquen alguna cosa» i també «sotmetre (una cosa) a raonament. Raonar una resposta» és un dels sinònims més bells de «parlar, dialogar, conversar. Sempre està raonant amb algú». Perquè raonar implica l’ús necessari de la negociació, de l’acceptació de l’altre i de la seua veritat. Comporta també observar les teues interpretacions i concedir-te el dret de canviar d’opinió. En el diàleg, com en la travessia, no importa aplegar sinó com arribes.
Els meus fills han tingut la sort d’haver tingut bons professors i la immensa fortuna de compartir en cinqué i sisé de Primària el mateix mestre, un home que, a més d’instruir-los en les matèries curriculars, els ensenyà a raonar. L’últim dia del mes de gener soterràrem Pepe Montesinos, l’home que els va preguntar abans d’explicar, que els va donar segones i terceres oportunitats, que els posava d’exercici per a casa un dilema moral, que els ensenyà que la vida no és en blanc i negre sinó en tecnicolor. Centenars de dones i hòmens li deuen part de com són de bones persones. Que la terra et siga lleu, mestre!
